BREU CONSIDERACIÓ SOBRE LA REGLA B
DE L’ARS LUL·LIANA

Esteve Jaulent⁽¹⁾

Ja fou dit moltes vegades que l’Ars lul·liana és un instrument eficaç d’ajut al pensament humà en la seva incansable recerca de la veritat. Feliçment, la veritat que interessava a Llull —i també a tots nosaltres— és la que torna palesa l’ésser de les coses. Dit d’altra manera, tots volem conèixer las coses tal com es troben en la realitat, i no ens quedem satisfets amb allò que trobem a les nostres idees(2). L’artista — així és diu qui empra l’Ars— cerca la veritat real de les coses, i per aquest motiu veu sempre els ens en la perspectiva del seu acte d'ésser. L'Ars li permetrà formular moltes preguntes sobre els tema estudiats, i també comprovar la veritat o falsedat de les possibles respostes.120

Llull diu que l'artista, quan empra l'Ars, barreja uns principis i unes regles i amb els resultats obtinguts amb aquests mitjans resol les preguntes. Ho fa, diu el beat, de tal manera que sempre obté com a conclusió una proposició afirmativa i una altra negativa, donant-li l'Ars també els camins per esbrinar la veritat o falsedat d'ambdues(3). L'Ars és, doncs, un instrument general per resoldre preguntes.

No és aquesta breu Nota el lloc més propici per a tractar del funcionament de l'Ars(4). Ens interessa en aquestes línies només esventrar el sentit d'una de les regles del sistema lul·lià, la coneguda com Regla B, molt emprada en les diverses aplicacions de l'Ars.

Llull defineix Déu regles, que són les Déu preguntes que resumeixen totes les preguntes possibles que es poden fer sobre qualsevol tema. Per això les anomena "regles generals del preguntar" i les simbolitza amb les deu lletres B, C, D, E, F, G, H, I, K i L.

Quan, per exemple, pregunta "si existeix algun enteniment", Llull s'ajuda amb aquesta regla B per respondre que sí, i explica que es recorda, s'entén i s'estima millor el fet de què existeixi un enteniment de que no(5). En un altre lloc, Llull preguntarà "si en Déu hi han actes propis intrínsecs d'entendre, per mitjà de l'enteniment, i actes de "bonificar", mitjançant la "bondat", i respondrà per l'afirmativa, sempre, però, examinant el propi acte de l'entendre humà, doncs en afirmar l'existència d'aquests actes intrínsecs en Déu, l'enteniment, dirà el mestre mallorquí, es troba en major grandesa de bondat, més d'acord amb la voluntat i la memòria, més pràctic, i per tant més lluny de la ignorància i més posseïdor de l'hàbit de la ciència(6). I així en molts altres llocs, per tota la seva extensa obra.

El lector no pot deixar de sorprendre's en comprovar que, bé que parcialment, es decideix la veritat o la falsedat d'una proposició per les condicions subjectives de qui la formula. Quina seria, doncs, la concepció lul·liana de la veritat? Millor dit, què entén Llull per coneixement? Aquestes línies intentaran posar a la vista allò que està implícit al darrera de la regla B; però per a aconseguir-ho caldrà que ens endinsen una mica dins la metafísica lul·liana.

La concepció lul·liana de l'ésser: els principis generalíssims

Vegem, en primer lloc, de quina manera entén Llull l'estructura metafísica de l'ens concret.

Segons el mallorquí, qualsevol ens es constitueix a partir d'uns principis generalíssims, actius —les anomenades Dignitats—, que es contrauen d'un mode natural, segons la pròpia essència(7), a ésser aquell ens concret. En Llull, doncs, hom troba també la distinció real entre essència i ésser; ara bé, el beat ens aclareix en què consisteix aquesta perfecció de l'acte d'ésser, en indicar les Dignitats com a principis de l'ens.

Dintre Déu aquests principis generalíssims es troben amb una modalitat divina, infinita, constituint l'Ésser diví. Cada principi, en Déu, és convertible amb l'Essència divina, la qual també es converteix amb l'Acte pur d'ésser. Però en els ens criats, això ja no és així, doncs en ells no s'identifica pas l'ésser amb l'essència, per estar l'ésser estretit en els seus principis segons la positivitat de la pròpia essència.

La novetat d'aquesta explicació radica en que presenta l'ésser com una activitat formalitzada. De fet, sembla que ha d’ésser així, doncs els actes sempre venen diferenciats internament. Si pensar, escoltar, i veure són actes, ho són per l'acte d'ésser, i és aquest, l'ésser, l'acte en primer lloc diferenciat. No és pas correcte pensar l'ésser com si fos una energia absolutament indeterminada. L'ésser és un oceà de perfeccions perquè engloba totes les perfeccions(8), engloba les Dignitats.

Tots els ens, amb l'única excepció de Déu, ho són perquè estan constituïts per combinacions finites de les Dignitats.

Llull enriquirà encara més la seva noció d'acte d'ésser mitjançant la seva teoria dels correlatius. Es podria resumir així: qualsevol acte ho és perquè connecta una potència i un objecte. Llull presenta així un acte d'ésser tridimensional. Sense els tres correlatius: acte, potència i objecte, cap acte no tindria lloc. No pot existir pas un "bonificar" sense el "bonificable" i el "bonificat". I això mateix passarà amb tots els altes actes, siguin aquests actes constitutius de les diverses substàncies, o siguin els actes realitzats per les substàncies un cop constituïdes aitals, des de la substància divina fins a la ínfima substància de l' univers.

I de la mateixa manera explicarà l'ésser humà. L'home, diu Llull, és un tot constituït per tres parts: la primera és formada pels correlatius actius de l'ànima i del cos, que es repleguen i s'ajusten uns amb els altres, constituint la forma comuna d'home; la segona està formada pels correlatius passius de l'ànima i del cos, que replegant-se i ajustant-se, constituiran la matèria comuna de l’home; finalment, de l'ajustament de tots els actes de l’ànima i del cos, resulta la tercera part, un acte comú, mitjançant el qual i en el qual i amb el qual la matèria i la forma es connecten, resultant de la unió dels tres —acte, matèria i forma— l’home. Sense aquest acte, no hi hauria ni matèria ni forma. D’aquesta manera l’home ix per l’acte d’ésser, radica en el “sóc”. “E en així home està en lo som”, diu Llull(9).

La manifestació de l’ésser a la ment humana.

Els ens també poden tenir ésser a la ment humana(10). Quina era la concepció lul·liana del coneixement?

Llull concebia el conèixer també com un acte. Aristòtil ja deia que l'arquetip de l’actualitat radicava en l’activitat d’entendre(11). L’home, diu el mallorquí, és intel·lectiu i mou el seu enteniment per “entendre en el seu intel·ligible”(12). Ens trobem ací, altra vegada, amb la divisió tripartida de l’acte de conèixer de l’home, ésser intel·lectiu, en tres correlatius —entendre, entès i intel·ligible— sense els quals el coneixement no tindria pas lloc.

En l’acte de conèixer, dons, s’esdevé una actualització de l’enteniment provocada per les realitats que són objecte de coneixement, però també i sobre tot, pel propi subjecte que coneix, una vegada que és qui mou el seu enteniment a entendre. És justament en ocórrer aquesta actualització de l’enteniment que es palesarà l’ésser de la cosa coneguda. On? Al propi intel·ligible, ens diu el mallorquí.

La novetat en aquest tema serà indicada tot seguit. Llull dirà que els diversos actes de coneixement que realitzem estan sostinguts per un entendre substancial que està sempre en acte en nosaltres. Aquesta afirmació és una conseqüència de la seva teoria de les obres naturals pròpies i apropiades. Llull insisteix sempre en que les substàncies tenen una activitat pròpia i una altra apropiada. La primera és substancial i en el subjecte on té lloc es converteix en la seva forma(13), la segona, anomenada d’acció accidental, no; es converteix en la forma accidental. L’acció substancial és contínua per essència(14), i sempre actual. L’acció apropiada és accidental i artificial, es mou sempre de la potència a l' acte, i la seva fi és l’acció natural(15).

Aplicant aquesta teoria a l'acte d’entendre, Llull dirà que “l’objecte propi” de l’enteniment —que es correspon amb el seu “acte propi”— és entendre la seva pròpia intel·ligibilitat e intel·lectualitat. Aquest “objecte propi” s'alimenta dels “objectes apropiats” dels altres actes de coneixement, que són accidentals, externs i veïns. No pot haver-hi “objecte propi” sense “objecte apropiat”, ens aclareix; però per altra banda, dirà que l’objecte extern es té a l'objecte intern(16). Finalment, el fet de dir que els “actes apropiats” naturals tenen com a finalitat els “actes propis” significa afirmar que l’enteniment no pot pas entendre la seva pròpia intel·ligibilitat e intel·lectualitat si no entén, al mateix temps, les intel·ligibilitats que li són externes. I dona una metàfora com a exemple: Així com la llum de la llàntia viu de l’oli, també l’objecte propi viu de l’apropiat i d’ell treu aliment i natura apropiada”(17). Com a conseqüència, l’enteniment només podrà tenir consciència de si mateix si realitza aquells actes accidentals de coneixement, que la filosofia clàssica anomenarà operacions.

La novetat és molt important, doncs es declara que en l’home existeix un entendre interior i primigeni per mitjà del qual té notícia del seu acte propi, és a dir, del seu ésser. Per tant, tots tindríem una notícia actual i permanent del nostre ésser. S’afirma, doncs, que existeix en l’home un nivell interior de coneixement, en el qual té lloc també la notícia dels éssers dels ens externs coneguts i, principalment, la notícia primordial del Ser Suprem, del qual tots depenem. Aquesta nova instància de coneixement, cercada durant segles per la filosofia, tindrà per a alguns tanta importància que arribaran a opinar que ella hauria d’esdevenir el punt de partida de la reflexió filosòfica i no pas la raó. En el fons, es tracta d’un nou coneixement a partir del qual es jutjarà el coneixement objectiu de les operacions. Schelling, per exemple, indicava la necessitat d’allò que anomenava “èxtasis de la raó”, és a dir, un “situar-se fora de si mateix”, més exactament fora de la raó, a fi de que el coneixement humà podés arribar a l' Absolut(18). Leonardo Polo presenta un mètode que anomena “abandó del límit mental”, que no és altra cosa que anar més enllà del coneixement objectiu, propi, com dèiem, de les operacions intel·lectuals, situant-se en un coneixement que diu ésser habitual en nosaltres(19).

A mesura, doncs, que anem realitzant actes de coneixement, creix també, segons Llull, gràcies a aquest acte substancial de l’enteniment, el coneixement de nosaltres mateixos. Conèixer, per aquesta raó, és una activitat que es realitza sempre en dos plans simultanis i concomitants. “L’enteniment que entén algun objecte té un entendre doble. Per una banda, entén allò que és propi de la seva essència i de la seva acció i passió substancial; per l’altra, entén allò que adquireix mitjançant l’hàbit de ciència, relacionant-se amb els objectes dels sentits particulars i els seus actes”(20).

Impressiona molt la força amb la qual Llull afirma la necessitat d’aquest acte substancial de l’enteniment, sense el qual l’home no podria existir: “Se en la memòria no era continu membrar, e en enteniment entendre, e en la volentat voler, les formes e les matèries sperituals de la ànima que dites havem en lo capítol «Com és hom», serien ocioses e no haurien ab què s poguessen ajustar, e car les formes no haurien actió ni les matèries passió sens radicals membrar, entendre e voler, l ànima no hauria ab què enformàs lo cors, ni ab què li donàs ésser ni vida, e ab ell nos poria ajustar ni conjunir. Cové, donchs, que ls radicals membrar, entendre e voler sien en continu actu en aquell temps en què home és home”(21). Llull fa dependre el propi ésser de l’home d’aquest actes radicals de recordar, entendre i estimar que alimenten la seva pròpia substància, la perfecció de la qual creix amb l’ajut dels altres actes accidentals.

Cal tenir en compte que, sense pretendre-ho, hem arribat a un tema ben actual. Llull ens diu que sense aquest radical recordar, entendre i estimar, que estan sempre en acte, l’home no existiria pas. Ara bé, és en aquest nivell interior i radical de coneixement que té lloc també la primordial percepció de l’Ésser Suprem, la qual origina i constitueix la consciència religiosa que compareix en totes les èpoques de la humanitat. Si ens alliberem d’aquest nivell de coneixement, ens deslligarem també de Déu, i Llull ens avisa que aleshores aniquilaríem l’home. Bé; aquest pas ja ha tingut lloc a la Modernitat: Foucault, un dels principals representants de l’estructuralisme, va substituir el crit desesperat de Nietzsche, “Déu és mort”, pel seu corresponent “l’home és mort”. I és Llull qui ens explica el per què.

Si més amunt vèiem que totes les perfeccions i tots els ens eren sostinguts per un acte d’ésser tridimensional(22), ara podem afegir que aquest acte d’ésser és sostingut i es perfecciona per les “accions apropiades” —que també són tridimensionals— que els ens realitzen al llarg de la seva vida.

A mesura que els ens palesen el seu ésser a l’home, quan aquest realitza els actes de coneixement, l’autoconsciència de l’home es multiplica. Per al lul·lisme, l’obrir-se cap a fora, propi de l’acte d’entendre, sembla tenir un sentit d’un retornar cap a dintre de si mateix, perfeccionant el propi ésser. Com més s’expandeixi cap a fora de si mateix l’ésser humà amb els actes apropiats de memòria, coneixement i amor —cal, però, que siguin també bons, grans, etc.— més intens es tornarà el propi acte substancial d’ésser. Per altra banda, é important recordar que serà l’activitat interna de cada ens —que, repetim, és continua i actual— la que sostindrà l’activitat externa, que és accidental i intermitent. Llull, per tant, estudia el tema del coneixement des d’una perspectiva més ampla que la perspectiva de la facultat.

Ara que ja hem vist, per bé que molt ràpidament, la manera com Llull fonamenta els ens en els seus actes propis i, després, com aquests actes propis s’alimenten dels accidentals, veurem com, a partir d’aquesta òptica, Llull entén l’univers com el conjunt de tots els éssers relacionats e jerarquitzats segons la diferent intensitat dels seus actes.

La unificació universal a traves de l’acte.

Les afirmacions de que no pot existir cap acte sense la presència simultània dels tres correlatius i de què els ens finits concrets són reals pel seu acte d’ésser tridimensional, tenen una validesa universal. Per tant, els ens, al lul·lisme, seran actius, és a dir, són i es perfeccionen mitjançant actes. Ara bé, els actes que originen aquesta activitat ho són per l'especial combinació dels principis generalíssims que, en cada ens estan determinats per la pròpia essència. És per això que no solament es pot afirmar que els ens estan relacionats entre sí, sinó que s’ha de dir que aquesta relació està jerarquitzada segons el grau d’intensitat dels actes que els constitueixen, és a dir, segons la major o menor aproximació de l’Acte pur de Déu.

La perfecció, doncs, radica en l’ésser. Ja vèiem més amunt que la perfecció que cada ens adquireix amb la seva activitat repercuteix dins del seu propi ésser. Sempre serà, però, una perfecció concreta. I encara més: la última perfecció vers la qual tendeix l’ens, serà sempre quelcom concret, mai una essència abstracta o un pur acte d’ésser. Igualment podem dir que la tendència que impregna tota la realitat existent sembla que, dins del lul·lisme, consisteix més en una ordenació cap a “una activitat concreta global”, segons les diverses natures, que en una “tendència cap un mode d’activitat indicat per les essències”. Llull, definitivament, pensa que l’acció segueix l’ésser.

Activitats concomitants jerarquitzades, vet aquí l'univers lul·lià. O dit d’altra manera, “perfeccions concomitants jerarquitzades”, doncs acte és perfecció. Unes poques línies més avall, després de dir que “Cové, donchs, que ls radicals membrar, entendre e voler sien en continu actu en aquell temps en què home és home”(23), Llull aplicarà a Déu la idea de que és l’activitat interna de cada ens la que sosté i promou tot el seu actuar extern. Dirà així el mestre mallorquí: "E ço que dit havem de l' enteniment cové esser ver per ço que un poder mateix general pusqua en un general intellegible e en un general entendre haver moltes particulars obres per rahó dels objectes Qui són molts e particulars"(24).

No es tracta d’explicar aquí la concepció lul·liana de la creació, però aquest breu incís que Llull ens va deixar sobre el Criador en el seu interessant Libre de home —precisament en el capítol on ens diu a quin lloc es troben les obres naturals de l’home—, ve a ésser com que un resum, o millor dit, una conseqüència, del mode com ell entén la creació: un poder absolut, Déu, Acte pur d’entendre, que ho sosté “tot”, entenent per “tot” el conjunt dels actes particulars que constitueixen l’ésser i l’actuar dels diferents ens que van existir, existeixen i existiran. La barreja de principis que es dona en els ens criats determina el seu grau d’ésser, però Déu ho sosté tot “en el seu intel·ligible general” perquè és en Ell que s’originen les essències abstractes dels actes concrets, substancials o accidentals, que constitueixen aquells ens que, en la seva libèrrima voluntat, hagi decidit criar. La creació, segons el lul·lisme, consisteix, doncs, en un únic acte de Déu mitjançant el qual dona l’ésser, i en ell manté, a tots els gèneres, espècies e individus, cadascú en el seu temps i lloc.

S’obté, d’aquesta manera, des de la perspectiva de l’acte, una unificació del món del pensament i del món real, és a dir, dels abstractes i dels concrets. Tot depèn de Déu, doncs degut a la intensitat del seu coneixement, Ell és el principi de totes les essències que es sostenen en els diversos actes, substancials o accidentals. No tant sols depenen d’Ell l’específica combinació dels principis generalíssims, o Dignitats, que constitueixen el ser dels ens, inclusivament l’home, sinó també tots els altres actes que realitzen els ens al llarg de la seva vida.

El coneixement humà està doblement sostingut per Déu, un cop que, com vèiem més amunt, si per una banda els actes naturals de coneixement apropiat estan sustentats pels actes naturals de coneixement substancial i propi —els quals són òbviament sustentats per Déu—, per l’altre, l’ésser dels ens coneguts —ésser que es palesa a l’home en cada acte de coneixement— estarà també sostingut per Déu.

En el lul·lisme, cada ens es perfecciona a si mateix per mitjà de la seva activitat, aconseguint d’aquesta manera que augmenti la perfecció concreta de l’univers fins a atènyer aquella “activitat concreta global” que acabem de mencionar. Amb tot, s’ha de dir que només a traves de l’home arribarem a aquest estat final d’activitat, doncs ell és la fi de totes les criatures, ja que integra en si mateix el món corporal i l’espiritual. L’ésser humà és un “microcosmos”(25) i amb els seus actes de coneixement dóna sentit a tota la creació. Si com més perfecta és l’activitat de les criatures irracionals, més es reflecteix en elles la veritat divina, com més perfecta sigui l’activitat d’aquest “microcosmos” humà, no solament es reflectirà en ell la veritat divina, sinó que en ell es palesarà, perquè contemplarà en si mateix, i no en les seves semblances, aquesta veritat com a objecte dels seus actes de coneixement, i així la veritat dels éssers coneguts esdevindrà una participació de la Veritat eterna. Ara bé, l’home estarà tant més capacitat per a conèixer la veritat dels ens, quant més es posseeixi a si mateix, és a dir, quant més perfecte sigui en el seu ésser.

E així tornem a la regla B de l’Ars.

De nou la regla B

Preguntàvem al començament d’aquestes ratlles, una mica sorpresos, com podia ser que la veritat o falsedat d’una proposició podés ésser definida per les condicions subjectives de qui la formula. Ara, després d’haver vist que l’acte humà de conèixer està sostingut per un altre acte intern substancial de coneixement —sense el qual l’home no podria subsistir—, ens resultarà ben més fàcil entendre el mecanisme de la regla B.

Acabem de veure com l'univers lul·lià està constituït per un conjunt d'actes, concomitants i jerarquitzats, el més intens dels quals és l'Acte pur de Déu, que sosté tots els altres, inclosos els actes de coneixement realitzats per l'home. En aquests actes de coneixement els ens palesen a l'home el seu ésser, actualitzant el seu enteniment i tornant-lo vertader enteniment, i així fent possible el seu perfeccionament. En un acte de coneixement, doncs, es tenen de considerar sempre tres elements: l'ens que està sent conegut, l'enteniment en acte de conèixer i l'enunciació feta per aquest enteniment de la veritat coneguda. El procediment serà el següent:

Els ens,

1) degut a la barreja i conjuminació dels principis generalíssims, es tornen actuals i susceptibles d'ésser coneguts per l'home;

2) en ser coneguts, actualitzen l'enteniment humà, tornant-lo vertader. Llull ens aclareix que l'entendre és un acte que, per bé que vulgui atènyer el mode d'ésser de l'ens conegut(26), té lloc dins del subjecte coneixedor(27) i per tant serà convenient que hi hagi la major proporció possible entre el mode d'ésser de l'ens conegut i l'acte del seu coneixement(28);

3) l'acte de coneixement és expressiu, i això vol dir que l'enteniment coneix quan expressa allò que coneix. D'aquesta manera, la veritat expressada per l'enteniment dependrà de la veritat del propi enteniment.

A l'Ars brevis trobarem una formulació sintètica de la regla B. Diu així: "la regla B té tres espècies, el dubte, l'afirmació i la negació; de manera que l'enteniment quan comença a conèixer ha de suposar que les dues parts són possibles i no pot acceptar un creure que, per la seva natura, no és el seu acte propi, que és l'entendre. Fent així, optarà per la part amb la qual l'enteniment té major relació, doncs és necessari que aquella sia la vertadera(29).

L'artista que empra l'Ars construeix innumerables proposicions les quals contrastarà amb certes màximes que ell mateix elabora amb l'ajut de l'Ars. Les proposicions que respectin les màximes i les condicions de l'enteniment hauran d'ésser acceptades com vertaderes; les que no, hauran d'ésser eliminades. Això es fa mitjançant la regla B. En primer lloc, s'examinen les proposicions en la seva forma afirmativa i negativa, i se suposa que ambdues són possibles, a fi de no forçar l'acte de l'enteniment que, al començament, ha de romandre totalment indeterminat. És el dubte, la primera espècie de la regla B. Després, s'escollirà la proposició afirmativa o la negativa, optant per aquella amb la qual l'enteniment tingui major relació. Què significa això?

Senzillament, que s'haurà d'escollir la proposició que produeixi una major congruència entre la cosa afirmada i l'acte d'afirmar-la; amb altres paraules, com allò que s'està afirmant és un ésser, és a dir, un acte, i l'afirmació de l'enteniment també ho és, els dos actes tenen d'ésser congruents.

No oblidem que si per un acte de coneixement l'home alimenta el seu ésser —un cop que l'ésser de la cosa coneguda actualitza l'enteniment humà—, s'haurà de poder afirmar que com més elevat sigui el grau d'ésser de la realitat coneguda que es presenta com objecte a l' enteniment, més podrà actualitzar-lo, tan major serà la veritat que palesarà i més contribuirà a la perfecció universal.

A més, ha d'ocórrer una proporció entre la capacitat cognoscitiva de l'home i l'objecte que es forma en ella. A l’obertura de la intel·ligència cap a la totalitat de la realitat, necessariament haurà de correspondre un mode perfecte, i d'alguna manera il·limitat, de possessió d'aquella barreja dels principis generalíssims que determina el grau d'ésser de cada ens. O, el que és dir la mateixa cosa, com més perfecta sigui la possessió per l'home d'aquests principis, més capaç serà de conèixer la veritat particular dels ens.

Per aquest motiu la regla B indica que s'ha de escollir sempre com més vertadera la proposició la veritat de la qual més actualitzi l'enteniment que la formula. A l'Ars generalis ultima, versió definitiva i més extensa de la seva art, Llull ens dona els motius perquè s'ha de procedir d'aquesta manera.

L'acte propi de l'enteniment és entendre i no creure, per consegüent, des del principi, quan s'està davant d'una proposició per decidir sobre la seva veracitat o falsedat, la posició de l'enteniment ha d'ésser la més racional possible i distant de qualsevol actitud fideísta. Això s'aconsegueix admetent des del començament que tant la proposició afirmativa com la negativa poden ésser possibles. D'aquesta manera l'enteniment no esdevé obstinat ni té per què adherir-se —ja abans de començar a entendre— a qualsevol de les proposicions, trobant-se així preparat per la seva funció investigativa i, lliure de prejudicis, podrà descobrir quina de les dues, la negativa o l'afirmativa, és la vertadera.

I com ho farà això? Concedint sempre que la vertadera és aquella la conclusió de la qual es recorda amb més facilitat, és més intel·ligible i més amable. Per tant, s'ajudarà amb els principis i les seves definicions i amb les altre nou regles. Llull aclareix que s'ha d'entendre que "aquella que recordem amb més facilitat i que és més amable" vol indicar la que té la major intel·ligibilitat, no la menor, doncs quan escollim la proposició afirmativa o la negativa que és menys amable i menys "memorable", aquest triatge no pertany al gènere de la filosofia o de la ciència, sinó al de la fe i de la credulitat. Amb tot, si escollim la proposició més intel·ligible, amb una intel·ligibilitat equivalent a la seva amabilitat i recordabilitat, es produeix aleshores ciència vertadera i necessària, amb la qual l'enteniment ateny necessariament l'objecte i descansa(30).

Ara bé, és evident que per saber quan el nostre enteniment estaria en el seu nivell més alt de intel·ligibilitat és necessari superar el límit propi del coneixement objectiu. En el lul·lisme, doncs, s'han de conèixer les potències, els seus objectes i els seus actes, per poder jutjar el propi coneixement objectiu(31).

Tenim de concloure per tant que les proposicions que es produeixen amb l'ajut de l'Ars s'accepten o es rebutgen, conforme la regla B, a partir d'aquell altre coneixement habitual que tenim del propi enteniment i del seu acte de conèixer.

(1) Instituto Brasileiro de Filosofia e Ciência "Raimundo Lúlio"(Ramon Llull)

(2) Quan pensem o coneixem tornem presents al nostre enteniment les formes que es troben participades pels ens corporals; de totes les maneres, la seva presència en l' enteniment està en funció de l’acte de l’enteniment: mentre pensem, la forma pensada es troba present a l'enteniment, però en parar de pensar, desapareix, perquè s’acaba l’acte de l’enteniment. Ara bé, la forma pensada mai podrà expressar el dinamisme que la forma participada té a l' ens corporal, doncs aquest és tal pel seu acte d’ésser —que també és l’acte de totes les formes que es troben a l' ens—, però aquest acte d’ésser no posseeix contingut eidètic i no és conceptualitzable. L’acte que torna la cosa real és doncs diferent del que la torna coneguda. A la cosa real s’hi troba molta més realitat que a la cosa coneguda. Aquesta impossibilitat d’expressar l’ésser de les coses que coneixem sembla que té molt a veure amb la nostra ignorància de les essències de les coses.

(3) “Dictum est, quod subiectum Artis est artificium generale ad solvendas quaestiones; quoniam cum ipso subiecto artista, scilicet utens hac Arte, miscet artificialiter principia et regulas huius Artis, et significata huius mixtionis applicat ad solvendas quaestiones tali modo, quod semper teneat partem illam, videlicet affirmativam vel negativam, in qua verius salvatur et clarius relucet significatio dictae mixtionis, ut inferius dicemus.” Cf. Lectura Artis, quae initulata est brevis practica tabulae generalis, ROL XX, p. 344 l. 1-8.

(4) Sobre el sentit de l'Ars, cf. Esteve Jaulent, «Arbor Scientiae: Inmanencia o trascendencia en el pensamiento luliano», SL 38 (1998), 15-37.

(5) Cf. Liber de memoria, ROL XX, p. 299 l. 217-220.

(6) Cf. Liber de intellectu, ROL XX, p. 212-213 l. 512-538.

(7) Cf. Logica nova, NEORL IV, p. 72. “Essencia es alcuna cosa confusa consirada, per la qual esser es estant, quar així con bon es concret de sa bontat, que es la sua essencia, axí esser es concret de sa essencia.”

(8) Cf. Jesús de Garay, Los sentidos de la forma en Aristóteles, Eunsa, Pamplona 1987, p.150.

(9) Cf. Libre de Home, ORL XXI, p. 28: “E açò mateix dels actus de l ànima e del cors, qui sajusten, e de lur conjunyiment e ajustament resulta e hix home qui passa e està en terç nombre, e és lo tot simple en nombre de home, segons sa diffinició, e ses parts són la sua forma comuna e matèria comuna e l actu comú que dit havem. E en axí home està en lo som.”

(10) Cf. Liber mirandorum demonstrationum, I, c. 12, citat per Walter W. Artus, Ramon Lull’s Epistemological realism, EL 26(1986) p. 134: "Notum est, quod esse creaturarum sit in tribus modis: unus est, quod omnes creaturae sint in sapientia Dei; alter est, quod sint formaliter in anima, hoc est, in intellectu, qui illa intelligit; tertius est, quod sint in se ipsis.

(11) Cf. Aristòtil, Met., 1048b 23.

(12) Cf. Libre de Home, ORL XXI, p. 31: “Entendre cavall o castell és obra accidental exida e influïda de l' entendre dedins, qui és obra substancial e primera de la essència de l' enteniment, del qual entendre substancial l ome qui és intellectiu trau l entendre accidenal ab lo qual ateny los objects que desira entendre, e ab aquell serà entès fantàstich e spècia guanyada e multiplicada, e és de la semblança de l' intelligible dedins, treta d ell per l ome qui és intellectiu movent son enteniment a entendre, e és per ço de l' intelligible dedins car l object defores és intelligible, ço és cavall o castell, e enaxí de los altres.”

(13) Cf. Lògica nova, NEORL IV, p. 51: “Si acció e forma se convertexen en lo subjet en que son. E responem d[i]visén, so es que es acció primitiva e acció secundaria. Primitiva es substancial o substantiva qui ab si matexa e ab la sua propria materia constituex substancia general, constituida de forma e de materia substancial. E aytal acció es dita esser convertida ab la sua forma. Enperó la acció secundaria que es actus de la primera forma, en genre de accident posada, ab forma accidental se convertex, axí con calor que.s convertex ab la sua acció, so es ab la sua activitat.”

(14) Cf. id., NEORL IV, p. 52.

(15) Cf. Libre de Home, ORL XXI, p. 42.

(16) Cf. Liber da anima rationalis, Cf. EL 26(1986) p. 134: "Anima habet objecta ad extra in objectis ad intra".

(17) Cf. Thomas Le Myésier, Breviculum, ROL XIX, p. 100, l. 118-122

(18) Cf. F. W. J. Schelling, Initiae Philosophiae Universae, Erlanger Vorlesengen 1820/21, org. H. Fuhrmans, Bonn; H. Bouvier u. Co. Verlag, 1969, p. 39, citat per Fernando Rey Puente, Algumas notas sobre o conceito de “enérgeia” como eixo da articulação entre a filosofia negativa e a filosofia positiva no pensamento tardio de Schelling, Síntese Nova Fase, Belo Horizonte, v. 22, n. 70, 1995, p. 396

(19) Sobre l’abandó del límit mental polià, cf. Leonardo Polo, El conocimiento habitual de los primeros principios, Cuadernos de Anuario Filosófico, nº 10, EUNSA Pamplona; i Juan A. García González, «El abandono del límite y el conocimiento» a El pensamiento de Leonardo Polo, Cuadernos de Anuario Filosófico, nº 11 EUNSA Pamplona, p. 27-60

(20) Cf. Thomas Le Myésier, id., ROL XIX, p. 169, l. 33-40.

(21) Cf. Libre de Home, ORL XXI, p. 35.

(22) Cada ens concret tindrà una acció pròpia que li ve determinada per la seva natura. L’acció pròpia de l’home és “homificar”, i la del lleó “lleonificar”.

(23) Tornem a llegir la nota n. 15.

(24) Cf. Libre de Home, ORL XXI, p. 37.

(25) Cf. Robert D. F. Pring-Mill, El microcosmos lul·lià, in Estudis sobre Ramon Llull, Curial, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona 1991, p. 102-110.

(26) Cf. Ars inventiva veritatis, d.2, reg. 2. citat per Walter W. Artus, Ramon Lull’s Epistemological realism, EL 26(1986) p. 13`5: "Unde cum modus intelligendi ad modum essendi rei dirigatur, quantum potest, tanquam ad terminum ad quem, ut ipse modus essendi per modum intelligendi attingatur, formanda est major proportio et concordantia inter utrumque modum, et contrarietas inter eos (ut melius poterit) evitanda. Si autem accidat inevitabilis contrarietas... concludendum est necessario per modum essendi..."

(27) Cf. Liber de anima rationali, part. 8., citat per Walter W. Artus, Ramon Lull’s Epistemological realism, EL 26(1986)135: "Nullum objectum, quod non est conjunctum cum anima, potest esse intra animam realiter: sicut asinus, qui non est intra animam, quae inteligit asinum; sed similitudo illius asini est species, quam intellectus intelligit, in qua ita intelligit asinum”.

(28) Vegem altra vegada la nota n. 24.

(29) Cf. Ars Brevis, ROL XII, p. 214: “ ‘Utrum’ habet tres species, videlicet dubitativam, affirmativam et negativam, ut in principio intellectus supponat utramque partem esse possibilem, et non liget se cum credere, quod non est suus actus, sed intelligere. Et ita accipiat illam partem, cum qua habet maius intelligere. Nam oportet illam esse veram.”

(30) Cf. Ars generalis ultima, ROL XIV, p. 28-29: “Per primam speciem oportet supponere, quod sit aut non, ut intellectus non sit obstinatus nec ligatus, sed investigativus, ut transire possit ad attingendum affirmativam vel negativam esse veram. Et hoc tali conditione, ut semper concedat hoc, quod magis recolibile est inteligibile et amabile in conclusione esse verum, adiuvando se cum principiis et eorum definitionibus et cum aliis regulis (...) Quando dicitur, quod hoc, quod est magis recolibile et amabile, est eligendum, intelligendum tamen est, quod eligatur cum maiori intelligibilitate, non autem cum minori. Quoniam quando affirmativa aut negativa eligitur cum minori recolibilitate et amabilitate subiecti, talis quidem electio non est de genere philosophiae sive scientiae, sed potius de genere fidei et credulitatis. Quando autem est electio cum maioritate intelligibilitatis aequipollentis maiori recolibilitate et amabilitati, generatur quidem vera scientia et necessaria.In qua intellectus vere quiescit, eo quia vere attingit obiectuam. Et in isto passu consistit tota virtus huius regulae.”

(31) Sobre la superació del límit propi dels coneixement objectiu a l' Ars, cf. Esteve Jaulent, A ampliação do tema do conhecimento em Raimundo Lúlio, VERITAS, Porto Alegre, v. 43, nº 3, p. 635-636.