Crec que es pot resumir la contribució més important de Llull als temes del coneixement i de la lògica, dient que situa la predicació dins d’una perspectiva diferent de l’aristotèlica. Quina nova perspectiva seria aquesta? La de l’acte. De totes les maneres — i això és el que interessa més — no es tracta l’acte del pensament, sinó de l’acte, o dels actes, que constitueixen la cosa en si mateixa.

La perspectiva aristotèlica era, al contrari, la de l’acte del pensament(1). De fet, Aristòtil aclareix repetides vegades que el fet de quelcom ser veritable o fals no ho trobem en les coses sinó en el pensament; més concretament, en l’acte de jutjar. Per aquest motiu, quan prediquem, afirmant o negant, la predicació serà vertadera si manifesta la composició que existeix entre el subjecte i el predicat (o si neguem la seva separació). Tal com l’entén Aristòtil, la veritat és, doncs, una propietat del nostre acte de predicar. Diu clarament a la seva Metafísica que la unió o separació que es troba a la composició real de les coses "és un altre assumpte"(2).

Aristòtil insisteix dient que, quan parla d’unió i separació es refereix "a que pensem les coses de tal manera que ja no succeeix una successió de pensaments, sinó que aquests pensaments esdevenen una unitat". Per consegüent, l’estagirita ens està parlant de l’acte de pensar i no de l’ésser que té la cosa fora de la nostra ment. Aquestes són les seves paraules: "la causa del ser, en tant que vertader, és una afecció de la ment." Finalment, llança: "l’ésser, en tant que vertader, no manifesta pas l’existència d’alguna natura objectiva de ser."

Ara bé, no podem entendre aquesta sentència aristotèlica com una espantosa confessió de la total independència de les nostres afirmacions i pensaments amb la realitat. Per diversos motius.

En primer lloc, cal recordar que les nocions que ajuntem quan prediquem foren abstretes de la realitat i per tant la lògica aristotèlica té un fonament in re.

Però podem encara avançar més i dir també que la unitat que el pensament presenta a l’hora de jutjar és senyal de la unitat de la cosa coneguda. Això es veu clarament en la predicació accidental. Quan prediquem l’accident del subjecte, per exemple al dir que "la pilota és rodona", la composició lògica correspon a la composició real. En la realitat de la pilota, el que es compon — la pilota i el fet de ser rodona — són coses diferents, però al compondre’s, es constitueixen en una unitat. Doncs bé, la composició lògica dels conceptes és una identitat que és senyal d’aquesta unitat real.

Nogensmenys la composició lògica no ens revela la natura de la composició real, pel senzill motiu que aquesta última es refereix a l’ordre de les coses en tant que son pensades i segons la nostra manera de pensar-les. La composició lògica de la cosa entesa correspon, doncs, només en part, a la composició real de la cosa.

Aquesta darrera afirmació encara s’entendrà millor si examinem la predicació essencial. Quan diem que "l’home és animal", afirmem que "animal" és una part de l’essència de l’home. En aquest cas, la composició lògica entre subjecte i predicat és diferent de la composició que trobem dins de l’ésser concret real, que és una composició d’una matèria amb una forma.

Segons Aristòtil, l’animal real que l’home és, és l’"animal bípede", és a dir, l’animal ja determinat especificament, ja que no existeix l’essència animal en si mateixa. Tanmateix, si diem que l’ "home és un animal bípede", tornem al cas anterior, on la composició lògica no ens aclaria la natura de la composició real.

Pel fet d’haver eliminat la doctrina platònica de les idees, les formes es troben ara — segons Aristòtil — totalment inserides dins la matèria, i no poden pas pretendre qualsevol transcendència; es a dir, els hi és impossible relacionar-se amb les realitats transcendents.

Molts segles més tard, Tomàs d’Aquino, partint d’una concepció de la realitat diferent de l’aristotèlica, parlarà del gènere (amb relació a les espècies) com un tot intensiu, un màxim a ser participat. L’Aquinat inclourà, doncs, en la seva concepció de l’ésser, la teoria platònica de la participació i l’aplicarà sobretot a l’acte de ser. Dins del tomisme, tant la substància primera — l’ésser concret — com l’espècie, participen del gènere. Tanmateix, hi ha una diferència important entre aquestes participacions. La primera és una participació real-formal; la segona, una participació lògica.

La participació real-formal és una participació d’una formalitat per la matèria prima. Per exemple, la forma "animal". Cal que no s’oblidi, però, que els "animals" concrets, per exemple, l‘ase, l’hipopòtam o l’home, s’originen de formes diferents.

D’altra banda, l’"animal" que integra la definició aristotèlica d’home (animal racional) exprimeix la participació lògica. Com és sabut, la definició es construeix ajuntant al gènere la diferència específica, i és per això que en les definicions d’ase, d’hipopòtam i d’home, "animal" significa sempre el mateix: "una substància vivent sensible". S’esdevé, doncs, a la noció "animal", una unitat purament conceptual.

Ara bé, quina seria, dins del tomisme, la relació entre les coses reals i les coses lògiques? Entre les parts reals que componen el compost real, i les parts lògiques de la definició? Per capir bé la resposta, es torna necessari distingir clarament entre el gènere que es troba a l’ésser concret i el gènere que entra dins la definició. Però també s’ha de distingir entre l’essència de l’ésser concret — forma substancial més matèria prima — i l’espècie de la definició; així també com entre el que fa que l’essència sigui tal a l’ésser concret — la racionalitat — i la diferència específica que entra en la definició.

Fetes aquestes distincions, cal dir que dins del tomisme la relació entre el món real i el lògic és indirecta, ja que la definició lògica no ens informa sobre com s’efectua la composició real, doncs la composició real i la lògica són diferents, i la relació en que es troben els respectius elements també.

La composició real constitueix una unitat d’elements, o principis reals, que en si mateixos són parts diferents. La composició lògica, per altra banda, és una síntesi de conceptes, i dóna per suposada una identitat.

Tornant a l’exemple anterior, l’ "animal" que integra la definició d’ "home" — animal racional — forma una síntesi conceptual amb "racional" i, d’aquesta manera, ens assabentem que, sota l’aspecte lògic, l’home és un animal racional.

Així i tot, sota l’aspecte metafísic les coses caminen d’altra manera. L’ "animal" que és l’home, és aquella perfecció intensiva que li arriba a l’ésser concret mitjançant la forma substancial. De fet, és per l’ànima humana — forma substancial de l’home — que el cos humà adquireix una determinada faisó de viure, o de ser, al mateix temps sensible i racional. Per tant, és tot l’home, i totes les parts que l’integren, que participen de l’animalitat i de la racionalitat.

Del punt de vista metafísic, per consegüent, quan considerem les parts que integren l’home, no ens és permès de dir, per exemple, que el cos de l’home és un cos tant sols animal, o exclusivament animal, aplicant al cos humà la noció "animal" pròpia de la definició lògica, és a dir, en el sentit de "substància vivent sensitiva". Podríem ser portats a ferho, tenint en vista la composició lògica. Però no podem afirmar tal cosa, perquè el cos no és la part animal en l’home, sinó que tot l’home és animal.

Amb altres paraules: el cos humà pertany només en part al gènere cos. El cos humà pertany al gènere cos en la mesura en que es part d’una totalitat. D’aquesta totalitat — el tot "home" — sí que és lícit afirmar que es troba dins del gènere "cos".

La lògica tomista, com acabem d’evidenciar, no té com informar sobre la veritable condició de les parts metafísiques que integren l’home — o qualsevol altre substància —, perquè la perspectiva metafísica del tomisme és la de l’ésser, però no podem perdre de vista que l’ésser no apareix darrera de totes les formes. L’ ésser tant sols segueix la forma quan el compost que d’ella resulta és un existent per se. Ara bé, això no s’esdevé amb les parts.

Les parts — per exemple, una mà o tot el cos humà — tenen, doncs, un estatut especial. No són un existent per se, però, quan no les considerem com essent dins del tot, amb el ser del tot, és a dir, quan les considerem separades del tot, admeteixen ser vistes, interpretades, com un ésser que inhereix per se en el tot. Ara bé, si això és així, cal que hi hagi a la part alguna composició de matèria i forma, a fi de que pugui subsistir separada del tot.

Donem-nos conta que la part subsisteix com a part dins del tot, per la forma del tot, rebent d’ella l’ésser (esse) participativament. Ara, perquè la part pugui subsistir en acte, separada del tot, és a dir, no com a part, cal admetre una altra forma per la part(3).

L’ Aquinat va fer avançar molt la metafísica en canviar el seu eix principal de la forma per el ser (esse). Al aristotelisme, el concepte d’acte anava sempre dins la línia de la forma o essència; a partir de Sant Tomàs ja no serà així, doncs per ell, el que verifica les exigències metafísiques de l’acte és el ser. L’eix de la metafísica, al tomisme, és l’actus essendi. El ser, afirma Tomàs, és "l’acte de tots els actes de l’ésser, de totes les formes". Tots els actes que es troben a l’ésser només ho són pel ser. De totes les maneres, en situar-se a la perspectiva del ser, es perd la perspectiva de l’acte, perquè, insistim, el ser al que es refereix Sant Tomàs és el ser del compost existent per se. El ser que s’exerceix participativament, el ser de la part, no és contemplat per la lògica tomista.

Com el ser només segueix la forma quan aquesta constitueix amb la matèria un existent per se, la composició de matèria i forma de cada part no constitueix un ésser en acte, però sí que té una certa actualitat, al menys habitual, doncs veiem que pot subsistir, com part, separada del tot.

Ara bé, si pretenem abraçar també aquesta actualitat habitual de cada part de l’ésser, només ens sobra un camí: col·locar-nos en una perspectiva tal que ens permeti considerar tots els actes que constitueixen l’ésser concret. És l’òptica de l’acte; la perspectiva que va adoptar Llull a la seva Ars.

Abans d’explicar els resultats que Llull va obtenir en situar-se en aquesta nova perspectiva, convé advertir que, si bé tant Llull com Tomàs assumeixen la terminologia fonamental d’Aristòtil (ésser, essència, substància, accident, acte, potència, causa, etc.), aquest termes tenen en ells significats diferents, doncs els dos tenen una concepció de la realitat diferent de l’aristotèlica, ja que distingeixen realment el ser (esse) de l’essència, distinció absent en la metafísica de l’Estagirita.

Pel que diu respecte a la noció que ens interessa, la noció d’acte, caldrà dir ara que per Aristòtil és la forma la que verifica les exigències metafísiques de l’acte, fins a tal punt que ens diu que "l’acte pur és la forma pura"(4). Tomàs, al contrari, rebaixa la forma o essència a l’estat de potència en relació al ser, i eleva l’acte d’ésser (esse) a la condició d’ "acte constitutiu de l’ésser", l’acte que subsisteix i fa subsistir. Llull inclou entre les exigències metafísiques de l’acte l’activitat productiva de la realitat, i seran els Principis o Dignitat els que verificaran completament aquestes exigències.

Posant-ho en forma esquemàtica, tindríem: