Home | Novidades | Revistas | Nossos Livros | Links Amigos RVFVS FESTVS AVIENVS:
Arati Phaenomena, 1–76
Pere Villaba Varneda
Univ. Autònoma de Barcelona
pere.villalba@uab.es
Aquest estudi és un anticipació d’una edició crítica del text dels Arati Phaenomena de Ruf Fest Aviè que estem preparant per a una pròxima publicació. La riquesa dels setanta–sis versos incials obliga a un estudi aprofundit i a una notificiació a la comunitat científica interessada en l’origen del món i del bell i vell firmament que ens circumda. El món clàssic, una vegada més, és el referent indiscutible, un punt de partida per a tots aquells que vulguin saber alguna cosa ben fonamentada sobre l’origen del món.
Paraules clau: Rufus Festus Auienus, astronomia, constel·lacions, planetes, pronòstics, Júpiter, Eudoxos de Cnidos, Arat de Soli, cosmologia, antropologia, quatre elements.
I. Ruf Fest Aviè
1. Obres avienees
ELs escrits conservats d'Aviè es redueixen a tres obres extenses i a dos poemes, als quals se sol adjuntar dues poesies més de difícil atribució en la seva totalitat. Les tres obres d'una certa extensió porten els títols següents: Arati Phaenomenon [1] (1878 hexàmetres), Descriptio Orbis Terrae (1393 hexàmetres), Ora Maritima [2] (713 trímetres iàmbics).
Una anàlisi interior de les obres ha permès d'ordenar-les cronològicament. Així, l'esment que fa l'Ora de la Descriptio d'una manera molt específica (quod de orbis oris partibusque fecimus, v. 73) situa la Descriptio en primera posició sense cap mena de dubtes. El Phaenomenon pot molt bé estar en tercera posició, si s'interpreten convenientment les mateixes paraules avienees en el seu proemi. En dir, doncs, auspice terras / linquo Ioue, excelsam reserat mihi Iuppiter aethram (vv. 1-2), Aviè dóna entenent que ha escrit altres obres relacionades amb temes de terra. Cal afegir-hi també que, en el final del proemi, el poeta insistirà en la seva abundant obra literària produïda anteriorment, quan escriu: O mihi nota adyti iam numina Parnasei / O per multa operum mea semper cura, Camenae! (vv. 71-72). Soubiran [3] hi veu encara una garantia a favor d'aquest ordre en la diferent actitud mental del poeta en l'una i l'altra obra: en els versos 5-10 de la Descriptio, s'hi nota una certa por per la magna tasca que es proposa emprendre; en canvi, en els versos 71-76 del Phaenomenon, s'hi revela un poeta molt més decidit i madur. A més, també l'epitafi que Plàcid dedica al seu pare Aviè (escrit per aquest mateix) recull, molt al peu de la lletra, les mateixes paraules que apareixen en el Phaenomenon, deixant aparentment clar que aquesta obra és l'obra més propera al futur difunt: nam Iuppiter aethram / pandit = excelsam reserat dux Iuppiter aethram (Phaen., 2).
Finalment, el testimoni de Jerònim d'Stridon (entre la Dalmàcia i la Pannònia; nascut ca. 345) intensifica l'ordre a què hem arribat, quan diu: Ipsius enim et genus sumus: quod hemistichium in Phaenomenis Arati legitur, quem Cicero in Latinum sermonem transtulit, et Germanicus Caesar, et nuper Auienus et multi, quod enumerare perlongum est. Si es té en compte que el floruit d'aquest pare de l'Església cauria sobre l'any 385 (confirmada per la data 386-387 que donem més avall), el nuper dóna carta de naturalesa a l'apropament del Phaenomenon avieneu cap a la darrera etapa de la vida de l'autor, que, suposadament, es pot situar entre el 370 i el 380.
Per tot això, queda suficientment demostrat, i amb proves força convincents, que l'ordre de les obres avienees aniria en aquest sentit: Descriptio Orbis Terrae (ca. 348 aC), Ora Maritima (ca. 352 aC) i Phaenomenon (o Arati Phaenomena, ca. 360 ac).
Per acabar, cal aclarir que el fet que l'editio princeps comenci amb el Phaenomenon (Descriptio i Ora) pot respondre, senzillament, a la particularitat del proemi que encapçala aquesta obra: l'esmentat proemi serviria, així, com de presentació a la pròpia obra i a les dues següents, és a dir, a tot el corpus, restant en primera posició, sense plantejar-hi cap nova problemàtica, el poemet que Aviè dedica a Flavià Mirmeic, aquest fet entès com a simple anècdota introductòria per a satisfer la il×lusió erudita de l'editor.
2. Obres perdudes i obres espúries
Existeixen altres referències a obres avienees avui per avui perdudes. Així, Servi, el comentarista de Virgili, afirma que Aviè tractà el tema dels cometes, i afegeix: Stoici dicunt has stellas esse ultra XXXII. Quarum nomina et effectus Auienus, qui iambis scripsit Vergilii fabulas, memorat. [4] O bé: Diri cometae: Crinitae pessimae; quia sunt et bonae, ut docuimus in Aeneide, factae ex Ioue uel Venere, quam rem plenissime Auienus exsequitur. [5] ¿Es pot concloure, doncs, que Aviè havia també reescrit les Geòrgiques en dímetres iàmbics, metre en el qual devia excel×lir?
El mateix Servi encara escriuria: Rhoeti de gente vetvsta / Anchemolvm: Haec fabula in Latinis nusquam inuenitur auctoribus. Auienus tamen, qui totum Liuium iambis scripsit, hanc commemorat, dicens Graecam esse. [6] ¿Es pot entendre, aquí, que Aviè devia parafrasejar també en dímetres iàmbics l'Epítome de Livi? Ara bé, Livi no esmenta mai l'Achemolus, i Virgili ho fa en el llibre X (v. 389) de l'Eneida. Per tant, Aviè devia treballar sobre l'Eneida (= Vergilii fabulas), sobretot si hi valorem les lliçons variants dels manuscrits de Servi que reporten la notícia, en les quals es llegeix totum uel uirgilium liuium, on el uel virgilium s'hauria d'entendre com un afegit per lapsus. Ara bé, admetent que hagués fet el Virgili i el Livi, tot això suposaria una tasca immensa, colossal com diu Soubiran (ad loc.), que difícilment podria concloure un home dedicat a la vida pública. Murgia, no està disposat a acceptar més que la versificació avienea de l'Eneida. [7] Que Déu n'hi do!
Per tot això, es pot concloure amb força honestedat que, Aviè no versificà les Geòrgiques, conclusió que respondria a una primera interpetació -lleugera interpretacio!- del Vergilii fabulas, sinó a l'obra ingent de posar en dímetres iàmbics l'Eneida.
Quant a alguna obra atribuïda a Aviè, ens limitarem a citar només la que ha portat més controvèrsia, atès que els diversos comentaristes no acaben de fonamentar prou el seu raonament. Es parla, doncs, d'un Breuiarium [8] d'història romana, que fins i tot ha estat atribuït al fill d'Aviè, o a un Festus de Trento. Al final de les hipòtesis, s'ha arribat a la conclusió que es tracta de tres Aviès distints, [9] la qual cosa distancia el nostre Aviè de la seva atribució.
Tampoc no es pot oblidar l'Avià de les Fabulae, de finals del segle IV o començaments del Vè: identificar-lo amb l'Aviè de les Saturnales de Macrobi és una altra hipòtesi complicada; la semblança dels noms, doncs, ha comportat no poques controvèrsies, que aquí, òbviament, no podem exposar. Tampoc no es pot identificar el nostre Aviè amb el de la inscripció CIL X, 212, com fa Jacobi. [10]
Queden encara per esmentar dos poemets que, des del segle XVII, recullen les edicions d'Aviè. El primer [11] ha estat atribuït a Marcial, a Ovidi i a Cató, i ha aparegut editat al final dels epigrames de Marcial o de les faules d'Avià. El segon [12] li ha estat atribuït més aviat per atzar que per raons científiques, i la seva hipòtesi és indefensable.
Exposats tots aquests punts de vista, i observats tots els materials de fonts relatius a la producció avienea, proposem que és indubtable la paternitat d'Aviè en les obres següents: dos breus poemes, i les tres grans obres ja esmentades.
II. Coordenades biogràficoculturals [13]
És evident que, com en una gran majoria d'escriptors antics i tardans, no es pot donar una cronologia exacta sobre la vida i les activitats d'Aviè. Posats a fer hipòtesis, tanmateix, i a propòsit de les formulades per Soubiran (pp. 38-39), projectem l'esquema següent:
ca. 305: naixement d'Aviè a Volsinis (avui Bolsena), a l'Etrúria.
Període polític de les tetrarquies.
310: Lactanci escriu les Institutiones. [14]
311: edicte de tolerància religiosa publicat per Galeri i Licini.
313: edicte de Milà: llibertat religiosa, i abolició del culte oficial de l'Estat (Estat laic).
318-381: expansió de les doctrines cristianes d'Arri.
324-337: regnat de Constantí el Gran.
325: Constantí convoca el Concili de Nicea: primera constitució doctrinal de les creences cristianes (el Credo niceà).
ca. 330: casori d'Aviè amb Plàcida.
328-330: naixement de Sext Claudi Petroni Probe (que serà amic d'Aviè): fou procònsol d'Àfrica després del 358, quatre vegades prefecte del Pretori (entre el 364 i el 383) i cònsol l'any 371, pertanyia a la família dels Anicis i formava part de l'aristocràcia cristiana de Roma; [15] Aviè, que es mantingué en l'antiga religió romana, li dedicà les seves Ora Maritina.
330 (l'11 de maig): Bizanci = Constantinopla, capital cristiana de l'Imperi, enfront de Roma.
ca. 335: Aviè escriuria les Vergilii fabulae (Eneida en dímetres iàmbics).
ca. 340: Aviè, procònsul d'Acaia. [16]
ca. 340-397: activitat episcopal i política d'Ambròs com a bisbe de Milà.
ca. 345: Aviè, procònsul d'Àfrica (o en l'any 348). [17]
ca. 345-420: activitat intel×lectual i científica de Jerònim, de la Dalmàcia.
ca. 348: Aviè escriuria la Descriptio Orbis Terrae (o en l'any 345) en hexàmetres.
ca. 350: Donat, gramàtic, no esmenta Aviè.
354-430: formació i activitat d'Agustí de Tagasta, deixeble d'Ambròs a Milà.
ca. 350-355: Aviè escriuria les Ora Maritima, dedicades a l'esmentat Probe, en dímetres iàmbics.
361-363: Julià, darrer emperador de la línia constantiniana, potencia els cultes no cristians; creient del Rei Sol, li dedica un llarg discurs l'any 362 en ocasió de les tradicionals festes romanes en honor del Sol que se celebraven el 25 de desembre.
post 362 (entre 363-380?): Aviè escriuria els Arati Phaenomena, en hexàmetres, [18] i manllevaria elements al discurs Sobre el rei Hèlios de l'emperador Julià.
ca. 370: neix Servi, el comentarista de Virgili, que arribarà a esmentar tres vegades Aviè. [19]
ca. 375: floruit Símmac, que no esmenta Aviè.
380: condemna de l'arrianisme; el catolicisme és adoptat com a religió de l'Estat.
381: segon concili ecumènic de Constantinopla, que confirma el de Nicea.
383: Aviè, fill, apareix en les Saturnales de Macrobi.
386-387: Jeroni, traductor al llatí de la Bíblia (Vulgata), esmenta Aviè: quem Cicero in Latinum sermonem transtulit, et Germanicus Caesar, et nuper Auienus et multi. [20]
ca. 389: ¿mort d'Aviè? [21]
391: el cristianisme es converteix en la religió oficial de l'Estat (Estat confessional), i es prohibeixen els altres cultes.
ca. 400: Servi, membre dialogant de les Saturnales de Macrobi.
Les dades cronològiques referents a la implantació progressiva del cristianisme eren preocupants per a un sector de la societat romana, que es resistia al canvi religiós: la retirada definitiva de les formes públiques del culte romà tradicional era una qüestió d'una generació. Aquesta situació provocà no poques reaccions entre la classe senatorial influent que estava a favor d'un manteniment de les formes del culte de la secular capital de l'Imperi. Aquesta reacció prengué cos, sobretot, entorn de l'actitud reaccionària de l'emperador Julià. Aviè devia incorporar-se a aquest moviment per a conservar l'status quo. Convençut de la missió social i de la responsabilitat ètica de tot escriptor, Aviè aprofità la composició dels seus Arati Phaenomenon per a manifestar una actitud anticristiana, si més no a nivell doctrinal, tot redactant el proemi de la seva obra amb unes clares coordenades teològiques, en el qual afiança els articles de la tradicional i estoïtzada fe romana en un déu senyor de l'univers, creador de tot el que existeix i provident de l'espècie humana, en clara contestació als articles de fe proclamats per l'església catòlica en el seu Credo conciliar (l'any 325).
III. Estructura bàsica dels Arati Phaenomena d'Aviè
Aquesta obra forma una unitat temàtica. Ara bé, a efectes de la seva intel×lecció, hom pot assenyalar la seva matèria en cinc grans apartats: proemi, constel×lacions, planetes, cercles, pronòstics i epíleg. Cada una d'aquestes seccions també són objecte d'una organització temàtica interior, que a grans trets és la següent:
I. Proemi.
II. Les constel·lacions.
Hemisferi Boreal: 1. ARCTOS. 2. DRAGó. 3. AGENOLLAT. 4. CORONA. 5. OFIÜC. 6. BOVER. 7. VERGE. 8. BESSONS. 9. CÀNCER. 10. LLEÓ. 11. AURIGA. 12. TAURE. 13. CEFEU. 14. CASSIEPEA. 15. ANDRÒMEDA. 16. CAVALL. 17. ÀRIES. 18. DELTÒTON. 19. PEIXOS. 20. PERSEU. 21. PLÈIADES. 22. LIRA. 23. CIGNE. 24. AQUARI. 25. CAPRICORN. 26. SAGITARI. 27. FLETXA. 28. ÀGUILA. 29. DOFÍ.
Hemisferi austral: 30. ORIÓ. 31. CA MAJOR. 32. LLEBRE. 33. ARGO. 34. BALENA. 35. RIU. 36. ESTELS SENSE NOM. 37. PEIX AUSTRAL. 38. AIGUA. 39. ARA. 40. CENTAURE. 41. HIDRA. 42. PROCIÓ.
III. Els planetes.
IV. Els cercles: La Via Làctia. El Tròpic de Càncer. El Tròpic de Capricorn. L'Equador. El Zodíac.
V. Pronòstics. Cíntia. Sol. Grípia. Terra.
VI. Epíleg.
4. Estructura del proemi.
El Proemi, objecte del nostre estudi, es divisible en quatre apartats principals: la proposta del tema i els seus límits, és a dir, un pròleg (vv. 1-4), una àmplia exposició de la creació, és a dir, una cosmologia (vv. 5-45), una reflexió sobre la creació de l'home, és a dir, una antropologia (vv. 46-66), i una sublimació del mateix fer poètic de l'autor, és a dir, un epíleg (vv. 67-76).
5. Tradició literària.
Aquests setanta-sis versos inicials presenten relacions literàries, o bé un esperit estilístic semblant, amb obres d'autors més o menys propers, i també amb obres més antigues. No es pot posar en dubte que pràcticament tots els pròlegs conservats, des del preludi d'Hesíode, formaven un paradigma, perfeccionable tanmateix, per a molts escriptors que volien encapçalar o bé rellançar una obra seva amb unes paraules introductòries. Aviè no devia ésser insensible a aquesta secular tradició literària.
Entre les obres que comencen amb una composició apropiada al tema del llibre, recordem el pròleg (vv. 1-115) de la Theogonia d'Heròdot, la invocació (I, 1-43) a Venus de Lucreci, el somni inicial d'Enni en els seus Annales, els inicis del Georgicon (I, 1-42; III, 1-48) de Virgili, així com els diversos proemis de Manili (I, 1-117; II, 1-49; III, 1-42; IV, 1-121) entre altres autors [22] . També s'hi han d'incloure els pròlegs de les obres històriques. Cal afegir-hi, d'una manera especial, els himnes hel·lenístics: l'Himne a Zeus de Cleant, [23] els sis de Cal·límac (I, Hym. in Iou.), el de Teòcrit a Afrodita i Adonis, i d'altres de menors, així com el proemi d'Arat als seus Phaenomena, i els de Ciceró (fragments) i Germànic. Hem d'esmentar aquí encara els himnes tardans: els himnes òrfics [24] ; l'himne a Zeus de Valeri Soranus (II-I aC) [25] , l'himne a Janus [26] de Septimi Serè [27] (s. II dC) i l'himne al Sol, anònim [28] . Apuleu de Madaura (II dC) és autor d'una exaltació literària en honor d'Isis, escrita en prosa. [29]
Tota una llarga tradició, doncs, de l'ús del pròleg, que Aviè incorpora únicament en aquesta obra, la qual cosa, i tenint en compte els seus continguts, deixa entreveure l'especial atenció que li dedicà i, sobretot, posa de manifest la conscienciació de pertànyer ja a l'élite d'escriptors que exercien lliurament i amb autoritat una art literària de forta arrel filosòfico-religiosa.
6. Perfil estilístic. [30]
En els quatre primers versos, l'autor enuncia els trets principals de la seva obra: Júpiter serà qui incentivi o acompanyi (incentor, v. 1) aquesta empresa literària (registre literari), qui il·lumini el poeta (auspice... Ioue, vv. 1-2: registre religiós) i qui el guiï (monitu..., omine..., imperio mortalibus, vv. 3-4: registre político-social). Tot un rol sagrat s'autoaplica Aviè quan declara la seva missió, que complirà sota el guiatge de Júpiter, de revelar la volta celeste als mortals (v. 4), un acte gairebé de comisseració pel gènere humà, que ja Ovidi havia enaltit en referir-se a la tasca dels astrònoms. [31] Quan el poeta clou la seva obra, rememorarà la mateixa idea, de l'inici, sobre el caire sagrat de la seva empresa; una ringkomposition temàtica, doncs, fa d'anella protectora al contingut d'aquest proemi: amb l'experiència d'aquesta art sagrada (vv. 1873-1874). [32]
La segona secció (vv. 5-45), o tractat de cosmologia, presenta tres apartats temàtics amb llurs subdivisions:
- vv. 5-16: a) el significat metafísic que concep el cel com a lloc de sojorn de Júpiter implicat en el concepte del motus (v. 6; el primer motor d'Aristòteles) i del de l'harmonia pitagòrica (numerus celsi modulaminis, v. 9); [33] b) la doctrina dels quatre elements, sustentats en el pneu=ma (flos et flamma animae, v. 12) amb el fi de garantir la cohesió còsmica (ordinis ut proprii foedus, v. 15), [34] i c) la noció de la calor vivificant (v. 15), que considerem fruit de l'element foc, necessari per a coadjuntar els elements dispersos, segons la concepció estoica de l'univers;
- vv. 17-21: retorna l'atenció sobre Júpiter en dos aspectes: Júpiter, primer, mitjaner i últim (Hesíode, Theog. 34; v. 17: primum, medium atque secundum), amb elements òrfics (fr. 21 a, Kern; v. 18: uox secreta), i un Júpiter simètric que recolza sobre si mateix per ambdós costats (vv. 18-19: permixtus utrimque et fultus sese geminum latus) [35] i abraça l'univers sencer abraçant-se a si mateix;
- vv. 21-45: retorna el poeta a la teoria física amb la doctrina del caos primigeni en mans d'un Júpiter demiürg: trencament de les tenebres (vv. 21-22), equilibri entre els elements (vv. 22-24), aparició de la forma (v. 25), de la color (vv. 25-26), del sexe (vv. 26-28) i la creació de la Terra, del Sol i de la Lluna (vv. 28-35). Tots aquests resultats, tanmateix, es produeixen no sense una intervenció de la providència divina a l'estil estoic (vv. 36-42), il·lustrada pels quatre períodes de l'any causants de les característiques climàtiques (vv. 36-48) i salvaguarda ensems de l'art piscatòria, de l'expandiment comercial i de l'art agrària (vv. 41-42), [36] aquesta intervenció resultant ésser l'inevitable religiós (vv. 43-45), en tant que la providència divina impedeix la catàstrofe còsmica; així l'iste modum statuit [37] signis (v. 43) correspon a l'a)/stra diakri/naj (v. 11) d'Arat, a la mesura invocada per Heraclit [38] respecte del Sol i per Plutarc respecte de l'ordre observat pels planetes, [39] la qual mesura subsistirà en els escriptors cristians. [40] Tot això, per a constituir el cosmos, la bellesa del cosmos, que Aviè expressa amb el terme honos (v. 43).
La tercera secció (vv. 46-66), o tractat antromomòrfic, ofereix els aspectes següents:
- vv. 46-66: la concepció antropològica d'aquest proemi no és estàtica, ans manté tota una dinàmica teleològic, la qual, partint del lo/goj (mens, v. 47, la intel·ligència) i no de la xrei/a, organitza les artes –i l'astronomia n'és una– a fi que l'ànima, que ha davallat de la ment universal (vv. 46-52), recuperi el seu ritme ascendent de retorn als orígens. [41] Per a facilitar aquest redreçament al punt de partida, tanmateix, cal que el mateix Júpiter orienti els instruments dels astrònoms (Eudoxos de Cnidos; vv. 52 i ss.) o els comuniqui aquests coneixements (Arat de Soli; vv. 64 i ss.). Tota la raó, doncs, de l'art de l'astronomia no serà cap altra que el "coneixement de la divinitat" (conuexa deorum, v. 54) i de la seva providència sobre la humanitat. [42]
La quarta secció (vv. 67-76), o epíleg, inclou el reconeixement de la missió del poeta i la necessitat de la inspiració divina:
- vv. 67-76: d'aquesta providència Aviè se sent corresponsable en tant que poeta inspirat pel déu, i, per això, un similis stimulat fauor (v. 67) [43] –és a dir, un suport diví semblant al que han tingut els seus predecessors– l'empeny a precisar els pronòstics [44] bons per al treball del camp, per al comerç marí i per a la verema (vv. 68-70).
- vv. 71-76: la conclusió del proemi recull la invocació a l'Apol·lo de Delfos i a les Camenes llatines perquè li obrin (reserare, v. 74, qua ja apareix en el vers 2; patescit, v. 75) les portes del Parnàs (v. 71) i, ensems, l'accés vers les estrelles (vv. 73-74), atès que el déu de la seva inspiració actua en ell amb més potència (Maior, / maior, vv. 74-75).
Vistos aquests continguts, i atès que els versos d’Aviè parlen per si mateixos, és ja el moment d’emprendre’n la seva exposició i comentari que, en forma de notes, situem al final de l’article.
[PROOEMIVM]
Carminis incentor mihi Iuppiter. Auspice terras
linquo Ioue: excelsam reserat dux Iuppiter aethram,
imus in astra Iouis monitu.
Iouis omine caelum
et Iouis imperio mortalibus aethera pando.
Hic statio, hic sedes primi patris. Iste paterni 5
principium motus, uis fulminis iste corusci,
uita elementorum, mundi calor,
aetheris ignis
astrorumque uigor,
perpes substantia lucis
et numerus celsi modulaminis.
Hic tener aer
materiaeque grauis concretio, sucus ab alto 10
corporibus caelo; cunctarum alimonia rerum,
flos et flamma animae:
qui discurrente meatu
mentis primigenae penetralia dura resoluens
impleuit largo uenas operatus amore,
ordinis ut proprii foedus daret.
Iste calorem 15
quo digesta capax solidaret semina mundus
inseruit.
Rite hunc primum, medium atque secundum
uox secreta canit: sibi nam permixtus utrimque
et fultus sese geminum latus, unus et idem est
auctor agendorum
propriique patrator amoris 20
et mundi uere fusus sacer.
Hic chaos altum
lumine perrupit, tenebrarum hic uincula primus
soluit et ipse parens rerum fluitantia fixit;
hic dispersa locis statuit primordia iustis,
hic digestorum speciem dedit; iste colorem 25
imposuit rebus, sexuque immixtus utroque
atque aeui pariter gemini simul omnia lustrans,
sufficit alterno res semine.
Rerum opifex hic,
hic altor rerum, rex mundi, celsa potestas
aetheris atque Erebi, pigra inclinatio nodi, 30
insociabilium discretio iusta deorum,
cuius et extremum tellus opus.
Ignea cuius
lumina sunt late, Sol et soror, ille diei
tendat ut infusi rutilum Iubar, altera noctis
ut face flammanti tenebrosos rumpat amictus, 35
nec desit genitis pater ullo in tempore rebus.
Istius ille anni pulcher chorus, alta ut hebescat
terra gelu, uer ut blandis adrideat aruis,
puluerulenta siti tellurem ut torreat aestas
et grauis autumni redeat fetura parentis. 40
Hoc duce per tumidi ferimur freta gurgitis, isto
praeceptore solum grauibus uersatur aratris.
Iste modum statuit signis, hic rebus honorem
infudit; tenebris hic interlabitur aethrae
uiscera et aeternos animat genitabilis artus. 45
Denique ne longum marcentia corda iacerent.
mundanique ortus mens immemor omnia sensim
uilia conciperet neque se subduceret umquam
fontis in aeterni primordia, quo, uelut amnis
quem festina citis urget natura fluentis, 50
lapsu continuo ruiturae
in corpora nostra
prorumpunt animae seriemque per aethera nectunt,
hic primum Cnidii radium senis intulit astris
mortalemque loqui docuit conuexa deorum:
cur Hyperionios Nepa circumflecteret ignes 55
autumni reditu, cur sub gelido Capricorno
bruma pruinosi iuga tristia solueret anni,
cur spatium lucis, madidae cur tempora noctis
Libra celerque Aries dimenso pondere Olympi
aequarent,
qua parte polus sublimior alto 60
cardine caeruleas Thetidis non tangeret undas,
quis polus umbrifero lateat decliuis in axe
et uaga pallenti cur signa errore ferantur.
Quae rursum ingenio numerisque Solensibus idem
Iuppiter efferri melius dedit, incola Tauri 65
Musa ut Cecropios raperetur et Aonas agros.
Me quoque nunc similis stimulat fauor edere uersu
tempora cum duris uersare ligonibus arua
conueniat,
cum ueliuolo dare carbasa ponto
et cum uiticomo crinem tondere Lyaeo. 70
O mihi nota adyti iam numina Parnasei!
O per multa operum mea semper cura, Camenae!
Iam placet in superum uisus sustollere caelum
atque oculis reserare uiam per sidera.
Maior,
maior agit mentem solito deus, ampla patescit 75
Cirrha mihi et totis Helicon inspirat ab antris.
[1. Autoria i pla de l'obra]
D'aquest cant [i] meu, Júpiter n'és l'acompanyant! [ii] Amb la protecció de Júpiter, [iii] les terres abandono! [iv] Júpiter és el guia [v] que em revela la pregonesa del firmament. Sota el consell de Júpiter, fem via devers l'estelada. Revelo la volta [vi] celeste als mortals sota el bon averany de Júpiter, i, sota el seu comanament, l'èter.
[2. Himne a Júpiter]
[2.1. Cosmologia: els quatre elements]
És aquí, [en l'èter], on es troba el reialme del creador, ell, el primer; [vii] aquí, el seu estatge. Júpiter és el principi del moviment generador.
Júpiter és la vigor del llamp [viii] esclatant, la vida dels elements, [ix] l'escalf [x] de l'univers, el foc de l'éter i la vigoria dels astres, la substància immutable de la llum i el nombre [xi] de l'harmonia excelsa.
Júpiter és l'aire subtil i la concreció pesant de la matèria, la saba dels cossos que davalla de les altures celísties; ell és el nodriment de tota la natura, la flor [xii] i la flama de l'ànima.
[2.2. Júpiter, creador]
Júpiter és el qui, en el decurs de l'evolució, [xiii] tot obrint els amagatalls impenetrables de la mole primigènia, emplenà, no sense un gran esforç, els porus [de la matèria] amb un amor apassionat, [xiv] per tal de conferir‑li la cohesió [xv] de l'ordenació que li convenia: és ell qui li inserí la calor, perquè l'univers fos capaç de consolidar els elements [xvi] dispersos.
Un clam [xvii] que arriba dels indrets més recòndits proclama Júpiter, amb bona llei, principi, mitjà i fi [xviii] : car ell, unit amb ell mateix [xix] des d'un costat a l'altre i recolzant-se sobre les dues extremitats [del pol], és l'únic i immutable fonament de tot el que ha de venir [a la vida] i l'autor de l'amor perdurable, [xx] així com també és, justament, el fus [xxi] sacrosant de l'univers.
[2.3. Júpiter, llum creadora]
És Júpiter qui, amb el seu raig de llum, ha fendit les profunditats del Caos. [xxii] Ell ha estat el primer que ha deslligat les cadenes de les tenebres, i també és, com a creador efectiu del món, qui ha fixat els elements que quedaven flotant.
[2.4. Júpiter, progenitor]
És Júpiter qui ha situat els elements primordials
dispersos en estatges apropiats. És ell qui ha disposat la forma dels cossos esparços; ell ha assignat la color [xxiii] als objectes i, immiscuït en ambdós sexes [xxiv] i essent alhora de doble temporalitat, [xxv] tot embolcallant, ensems, totes i cada una de les coses, proveeix la natura de l'un i de l'altre gènere.
[2.5. Júpiter, ordenador del món planetari]
És ell, Júpiter, l'artífex del món, ell és el nodridor de la natura, el sobirà de l'univers, l'excelsa potestat de l'èter i de l'Èreb, [xxvi] la inclinació del node [xxvii] que s'alenteix, la justa separació entre déus [xxviii] d'atributs incompatibles. I d'ell és també la Terra, la seva darrera obra.
De Júpiter són les dues vastes lluminàries ígnies, el Sol i [la Lluna], germana seva: [xxix] l'un, per a perllongar el llostre rubicund del dia que comença; l'altra, a fi d'esquinçar els vels tenebrosos de la nit amb la seva torxa flamejant, i perquè no manqui a les coses creades un pare [xxx] en cap moment.
[2.6. Júpiter, provident]
De Júpiter és aquel bell cor anual [de les estacions]: perquè les profunditats de la Terra s'aflongin amb la gelada, [xxxi] perquè la primavera somrigui sobre els camps afalagadors, perquè l'estiu polsegós abrasi el sòl, i perquè retorni l'esplet de la gràvida mare tardor.
Sota el guiatge de Júpiter, som conduïts per les aigües del túmid gorg; amb el seu mestratge, el sòl és regirat amb arades pesades.
Júpiter fou qui fixà els límits de les constel·lacions: ell infon la bellesa a la natura, ell és qui, enmig de les tenebres, llenega [xxxii] per les entranyes de l'èter i qui insufla l'alè de la seva força generadora als membres [xxxiii] eterns.
[3. Antropologia: creació de l'home]
[3.1. Providència i coneixement: Eudoxos de Cnidos, poeta del cel]
En fi, perquè els cors no llanguissin marcits llarg temps, i perquè la nostra ment, [xxxiv] oblidadissa dels orígens de l'univers, no concebís a poc a poc les vileses totes sense elevar-se mai devers els seus orígens en la deu eterna, des de la qual [xxxv] les ànimes –a la manera com un riu que la impacient natura empeny amb corrents ràpids– s'escolen per precipitar‑se dins dels nostres cossos, en una caiguda que no s'estronca mai, i s'enllacen en sèries a través de l'èter, Júpiter va dirigir, per primera vegada, la vareta [xxxvi] de l'ancià de Cnidos [xxxvii] vers els astres i ensenyà un mortal d'explicar la volta celeste, [poblada] de divinitats: [xxxviii] per què el Càncer [xxxix] gira entorn dels focs del fill d'Hiperíon amb el retorn de la tardor; per què, sota el gèlid Capricorn, [xl] el solstici d'hivern deslliga els tristos jous de l'any cobert de gelada; per què la Balança [xli] i l'Àries veloç igualen, un cop han mesurat [xlii] el pes de l'Olimp, la duració de la llum i la llargada de la nit, amarada, aquesta, de la serena; per quina part el pol més elevat, degut a l'alçada del seu piu, no toca les ones cerúlies de Tètide; [xliii] quin és el pol que, en declivi, s'oculta en l'eix ombrós, i per què les esparses constel΄lacions es traslladen amb un vagareig esgrogueït. [xliv]
[3.2. Arat de Soli]
Aquests coneixements, el mateix Júpiter els va concedir de divulgar per segona vegada, [xlv] i millor, al geni i als versos del poeta de Soli, [xlvi] per tal que la seva Musa, ciutadana del Taure, [xlvii] franquegés les terres de Cècrops [xlviii] i de l'Aònia.
[4. Epíleg]
[4.1. Aviè és empès a pronosticar els temps]
A més a més, a mi, [xlix] des de fa poc, una inclinació semblant m'estimula a cantar en vers els moments en què convé girar els camps amb les pesades aixades, quan cal prendre vela a la mar, ella, l'enamoradissa dels velers, i quan és necessari de tondre la cabellera a Lieu, [l] coronat de pàmpols.
[4.2. El poeta, tanmateix, alça el seu clam a les Muses]
Oh divinitats [li] de l'antre del Parnàs, prou conegudes [lii] per mi!
Oh Camenes, [liii] preocupació constant meva en una munió de treballs!
Ja em plau d'adreçar les meves mirades devers les altures celísties i d'obrir als meus ulls el camí entremig les estrelles.
Amb més força, més que mai, el déu [liv] commou la meva ment! La vasta Cirra s'obre a mi, i també l'Helicó m'infon la inspiració des de totes les seves fondalades cavernoses!
Conclusions. Aquest proemi, doncs, és un recorregut per l'aventura còsmica i humana: caos, organització de la creació, ordre còsmic, calendari, l'home i l'ànima immortal, naixement de la intel·ligència, de la filosofia i de la ciència, i progrés dels estudis astronòmics des d'Eudoxos de Cnidos fins al mateix autor.
Un darrer apunt: el poeta es refereix a Júpiter sempre en tercera persona, discordant, doncs, de la manera de fer de l'estil himnòdic, que s'hi adreça en primera persona. A part de les denominacions que recollim en el paràgraf següent, el poeta utilitza els anafòrics iste (vv. 5, 6, 15, 25, 37, 41 i 43) i hic (vv. 10, 21, 22, 24, 25, 28, 29, 43, 44, 45 i 53) com si volgués alleugerir la càrrega impositiva dels noms divins, i com si volgués assegurar, així, la plena autoritat i la presència d'un déu que també pot ésser innominat. També hi ha altres apel´lacions més concretes, d'acord amb les diverses funcions divines, que comentem en el lloc i amb el context en què apareixen.
Aquest déu del cel i, doncs, déu suprem identificat amb el Zeus grec és denominat per Aviè de dues maneres: a) com a Iuppiter, o Pare del cel divinitzat, terme que apareix només en el primer, tercer o quart peu dactílic (vv. 1, 2, 65, 110, 189, 278, 377, 629, 791, 812, 1323 i 1512), i b) com a Iouis, o Cel divinitzat (vv. 2, 3, 4, 121, 408, 694, 795, 868, 1008, 1105, 1258, 1322 i 1732). Aquest Júpiter és qualificat amb les seves tres qualitats essencials: a) com a omnipotens (vv. 105 i 217), al·ludint així a la seva supremacia per damunt dels altres déus, dels homes, i presentant-lo com a ordenador de totes les coses, és a dir, de la mateixa naturalesa, si bé, per la seva suprema intel·ligència, no entra mai en contradicció amb ella, excepció feta de la limitació que imposa la ìo_ñá (el fus de la Necessitat platonià); b) com a omniparens (v. 795), en tant que ell és el primi patris / paterni principium (vv. 5-6), bell quiasme que deixa traspuar el significat metafísic de Júpiter, i c) com a déu tonans (vv. 370 i 408), és a dir, aquell que fa sentir el seu poder com a regidor de tots els fenòmens atmosfèrics: del cel, que és ell mateix, fa baixar el llamp, fa ressonar el tro, fa caure la pluja que fecunda la terra, i així esdevé el déu nodridor que fa germinar les messes, els fruits i les flors, apropiant-se, per dir-ho d'alguna manera, dels atributs femenins de la fertilitat, ell, l'invasor, arribat del nord, i el destronador dels cultes mediterranis consagrats a Gea-Hera-Hipodamia-Demèter; també, finalment, n'envia ell els vents favorables i fa brillar l'Iris, personificació del seu missatge esperançador.
[1] O bé Aratea. Si bé el títol més estès és el d'Arati Phaenomena, citaré aquí els títols de les obres i observaré llur ordre d'acord amb l'editio princeps: Hoc opus impressum Venetiis arte & ingenio Antonii de strata Cremonensis. Anno salutis. M.cccclxxxviii. octauo calendas nouembres.
[2] Cf. Ruf Fest Aviè, Periple [Ora Maritima], ed. a cura de Pere Villalba, Barcelona, FBM, 1986; Avieno, en Testimonia Hispaniae Antiqua 1, ed. a cura de Pere Villalba, edd. J. Mangas - D. Plácido, Madrid 1994.
[3] Aviénus. Les Phénomènes d'Aratos, ed. J. Soubiran, París, Les Belles Lettres, 1981, 32-33. Aquesta excel×lent edició ha estat present a l'hora de fer la nostra, i al seu autor agraïm les seves importants aportacions.
[4] Ad Aen., X, 272.
[5] Ad Georg., I, 488.
[6] Ad Aen., X, 388.
[7] Ch. E. Murgia, «Avienus's supposed iambic version of Livy», Calif. Stud. in Class. Ant., III (1970), 191.
[8] Editat per J. W. Eadie, The Breuiarium of Festus, a critical edition with historical commentary, Londres 1967. Cf. també W. Den Boer, Some minor Roman historians, Leyde 1972, 173-223. Anteriorment, però, R. Jacobi, De Festi Breuiarii Fontibus, Bonn 1894.
[9] Kleine Pauly, s. uu. «Avienus» i «Festus».
[10] R. Jacobi, RE, s. u. Festus.
[11] A. Holder, Rufi Festi Avieni carmina, Innsbruck 1887 (reimpr. Hildesheim 1965), XVIII-XXX (Baehrens, P.L.M., IV, 128; Riese, Anthologia Latina, I, 26).
[12] Holder, cit., 174 (Baehrens, P.L.M., IV, 153; Riese, Anth. Lat., II, 637).
[13] Cf. Soubiran, ed. cit., 38-39; Julián Garzón, «En torno a Rufo Festo Avieno», Memorias de Historia Antigua VII, Universidad de Oviedo 1986, 147-149.
[14] Lactanci cita Ciceró i Germànic com a traductors d'Arat: Inst., I, 21, 38. Lògicament, si les Institutiones són del 310, Lactanci no podia encara esmentar Aviè com a traductor.
[15] Cf. RE, 1, 2205.
[16] La dada dels seus dos proconsolats té la veracitat que li atorga la inscripció conservada en el Museu Vaticà i recollida en el CIL VI, 537 amb aquestes paraules: gemino proconsulis auctus honore (v. 4). Schulten li adjudica l'exercici dels proconsolats a Àsia i a la Bètica (A. Schulten, Avieno. Ora maritima, Barcelona 1955, 11). Bayet (Jean Bayet, Literatura Latina, Barcelona 1972, 496, trad.) el fa procònsol a l'Acaia, que és la indicació seguida per Soubiran, i el Dictionnaire de la Littérature Latine (Larousse, París 1968, s. u. Avienus) afegeix que ho fou l'any 366 dC sense justificar-ho. Segons Barnes (T. D. Barnes, «Proconsuls of Africa», Phoenix XXXIX, 2, 146-147), Aviè exercí aquest proconsolat abans del 350, i d'ell es conserva la inscripció I. G. III, 635.
[17] També es defensa l'any 366 per al proconsolat d'Àfrica, segons la inscripció CIL VI 537 (D. 2944). Cf. també: H. G. Pflaum, Les carrières procuratorienses équestres sous le Haut-Empire Romain, París 1960, 566 (defensor de l'any 366 per al proconsolat d'Àfrica); T. D. Barnes, «Proconsuls…», cit., 146 (defensa els seus proconsolats a Acaia i Àfrica); J. F. Matthews, «Continuity in a Roman family: the Rufii Festi of Volsinii», Historia XVI (1967), 487 i ss.; R. Seagraves, The Riddle of R. Festus, Actes du VII Congrès International d'Epigraphie Grecque et Latine, Bucarest/Paris, 1979, 468-470 (dedueix l'any 355 per al proconsolat d'Àfrica).
[18] F. Marx apunta cap a un any no molt abans del 387 com l'idoni per a la composició de l'obra (RE, s. u. Auienus), en relació amb el comentari de Jeroni; creiem que és una data massa tardana, si admetem l'any del seu naixement com hem establert.
[19] Vegeu més amunt en 2. Obres perdudes i obres espúries.
[20] Comment. in epistulam ad Titum, 1, 12.
[21] Data post quam, si s'admet que l'Aviè esmentat en el De bello Gildonico per Claudià és el Ruf Fest Aviè, posició que defensa Garzón, en contra de la de Cameron (A. Cameron, «Macrobius, Avienus and Avianus», CQ XVII (1967), 385-399) que l'identifica amb l'Avià de les faules.
[22] Cf. Prefazioni, prologhi, proemi di opere tecnico-scientifiche latine, C. Santini i N. Scivoletto (eds.), Roma 1990.
[23] Aviè tindrà present aquest himne estoic pel que fa a la concepció d'un Júpiter ànima del món i el món mateix, panteisme clar que tocarà al llarg dels versos 5-21. Cf. G. Zuntz, «Zum Kleanthes-Hymnus», HSPh LXIII (1958), 289-308.
[24] L'himne a Zeus citat per Apuleu, De mundo, XXXVII, 372.
[25] Conservat fragmentàriament: fr. 4, Morel.
[26] Fr. 23, Morel.
[27] Schanz-Hosius, III, 180.
[28] Anth. Lat., 389 o P.L.M., IV, 434, Baehrens. També cal citar aquí el posterior himne al Sol de Marcià Capel´la (V dC): De nupt., II, 185-193.
[29] Met., XI, 25.
[30] En les notes pertinents de peu de pàgina, expliquem els conceptes que s'oculten rere cada qualificatiu aplicat a Júpiter. Cf. també C. Santini, Il proemio degli Aratea di Rufio Festo Avieno, en Prefazioni, prologhi..., op. cit., vol. I, Roma 1990, 119-131. Aviè menciona Iuppiter en el primer vers, a l'estil de les obres d'Hesíode, dels Himnes homèrics i dels poetes alegíacs grecs, tal com li arriba d'Arat, que segueix Hesíode. Sobre Arat, vegeu G. Pasquali, «Das Proömium des Arat», Xa/ritej für Fr. Leo, Berlín 1911, 113-122; H. Schwabl, «Zur Mimesis bei Arat. Prooimion und Parthenos», Antidosis W. Kraus, Viena 1972, 336-356; M. Erren, «Die Phainomena des Aratos von Soloi. Untersuchungen zum Sach- und Sinneverständnis», Hermes Einzerlschriften XIX (1967), 9-31. Sobre el que dirà Arat en el vers 5, Tou= ga\r kai\ ge/noj ei)me/n, amb possibles influències paulines, i per una suposada influència sobre Aviè, vegeu D. A. Frövig, «Das Aratoszitat der Areopagrede des Paulus», SO XV-XVI (1936), 42-56; E. des Places, «Ipsius enim et genus sumus» (Act. 17, 28), Biblica XLIII (1962), 388-395; R. Renehan, «Acts 17, 28», Greek, Roman and Byzantine Studies XX (1979), 347-353. En els autors llatins: Ciceró, fr. 1; Germànic, 1; Virgili, Buc., III, 60; Ovidi, Met., X, 148 i s.; Fast., V, 111; Calpurni Sícul, IV, 82; Valeri Màxim, I, 17; Quintilià, X, 1, 46; Estaci, Sil., I, 19.
[31] Fasti, I, 297-298: felices animae, quibus haec cognoscere primis / inque domus superas scandere cura fuit!
[32] No hi ha cap mena de dubte, al nostre entendre, que Aviè és conscient del rang elevat que l'astronomia ocupa dins el quadriuium de les artes liberales. En l'astronomia, doncs, conflueixen diverses àrees científiques, com són l'aritmètica (d'arrel divina), la geometria (de caire metafísic) i la música, o teoria musical, o harmonia (element estabilitzador del cosmos).
[33] Cf. Ciceró, De re pub., VI, 18.
[34] Cf. Virgili, Aen., VI, 726, i sobretot Manili, I, 250.
[35] Idea, aquesta última, que aproparia Júpiter a la idea romana del déu Janus: Ovidi, Fast., I, 62-294. També el proemi de Germànic hauria contribuït al disseny d'aquest model diví. Des del punt de vista de l'originalitat, cal advertir que els versos 5-21 no tenen equivalent en el proemi d'Arat.
[36] Aquí Aviè segueix el caràcter pràctic d'un dels seus models, Germànic, per mitjà de registres político-militars (dux, v. 41) i didàctics (praeceptor, v. 42), aquests darrers en relació amb el treball del camp (cf. Virgili, Georg., I, 1-2: quo sidere uertere terram).
[37] Virgili, Georg., I, 353: ipse pater statuit quid menstrua Luna moneret.
[38] Fr. 52, Marcovich.
[39] De exil., 11.
[40] Sant Agustí, De ciu. Dei, VII, 30.
[41] Així mateix, Epicarm (Varró, De ling. lat., V, 59), Plató (mite d'Er de Pamfília, Polit., VIII, 614a-621d), Ciceró (De re pub., VI; també De nat. deor., II, 140), Virgili (Aen., VI) i Manili (II, 115-116) conceben els orígens de les ànimes en el cel.
[42] Aviè especifica aquests coneixements amb l'ús per quintuplicat de l'adverbi cur (vv. 55, 56, 582 i 63) i de l'expressió interrogativa qua parte (v. 60).
[43] Aquest fauor m'ha evocat la paraula furor, per referir-nos al deliri poètic, però Aviè l'evita (tampoc no hi seria correcte mètricament), i les cinc vegades que l'utilitzarà corresponen només al furor fisiològic: no hi cau, doncs, fàcilment el poeta, tot i que, en els darrers versos, esmenti Cirra, l'Helicó i els atres referents poètics (vv. 71-76), elements aquests responsables de la frenesia poètica. L'ús doncs, de fauor significa que Aviè reconeix, una vegada més, les mostres de favor, de simpatia i d'ajut que rep de la divinitat, ell restant com a cantautor del seu poema acompanyat, això sí, pel poder diví com a instrument, l'incentor del primer vers.
[44] Alguns ja evocats en els versos 41-42.
1. Carminis indica les ambicions del poeta: si hom volgués qualificar aquesta obra per la seva extensió i per les visions macrocòsmiques, s'aproparia al gènere èpic; si ens atenem als continguts, però, aquest carmen pertany al gènere de la poesia didàctica, esquitxada de tant en tant del rou del lirisme, amb una concepció teosòfica del món, que indueix el poeta cap al panteisme. Júpiter, doncs, serà l'instigador o l'entonador del seu cant, aquell qui li donarà el to tot acompanyant-lo: clara al΄lusió així al mestre de cor que donava el to, el poeta restant cantor sota la batuta de l'etern director. Cf. H. Zehnacker, «D'Aratos à Avienus: astronomie et idéologie», Illinois Class. Stud., 4 (1989), 317-329. Sobre la presència de Júpiter en el primer vers. Vegeu la tesi doctoral de Dorothea Weber, Aviens Phaenomena, eine Arat-Bearbeitung aus der lateinischen Spätantike, Untersuchungen zu ausgewählten Partien, Viena 1986.
[ii] . Incentor, «acompanyant» musical, tanmateix. Aviè comença a aplicar aquí el principi retòric de la introductio, en tant que dedica els setenta-sis primers versos a homenatjar Júpiter i a invocar les Camenes (v. 72), perquè l'assisteixin en la seva singladura poètica: és el proemi del seu discurs elevat. Arat de Soli només li havia dedicat divuit versos. Els quatre primers versos, doncs, explanen i matisen l'expressió d'Arat e)k Diòj a)rxw/mesqa (Phaen. 1), la presència de la qual es mantindrà al llarg de tot el Proemi, la qual té una llarga tradició poètica (cf. Terpandre, fr. 2, Page; Alcmà, frag. 29, Page; Píndar, Nem. II, 1 i ss.; Teòcrit, XVII, 1; Ciceró. frag. 1; Germànic, Phaen., 1). Sobre l'ús i l'expansió de l'expressió aretea, vegeu I. Opelt, «In Gottes Namen beginnen», Rom. Barb. 1 (1976), 181-194; M. Fantuzzi, « )Ek Diòj a)rxw/mesqa: Arat. Phaen. 1 e Theocr. XVII 1», Material e Discuss. V (1980), 163-172.
[iii] . El poeta es converteix en el mèdium revelador dels secrets de l'empiri, per això considera Júpiter el seu protector (auspice, v. 1), guia (dux, v. 2; imperio, v. 4) i conseller (monitu, v, 3; omine, v. 3). El mot auspex evoca, aquí, la praxis dels endevins romans consistent a donar els seus presagis observant el vol i els costums dels ocells: Júpiter, doncs, és l'àuspex que coneix a la perfecció el vol de les estrelles.
[iv] . Possible al·lusió a les seves obres anteriors, la Descriptio orbis terrae (345 o 348) i l'Ora maritima (350-355), destinades a cantar la terra i la mar, no les altures.
[v] . És a dir, l'inspirador i el mestre del poeta, en tant que el mot dux del vers comporta una metàfora que evoca el pla estratègic de tota l'obra; la idea és reforçada per l'imperio del vers 4.
[vi] . El caelum (v. 3) i l'aethera (v. 4) no hi juguen com a sinònims: el primer es refereix més aviat a l'espai on evolucionen els materials estel·lífers. Per altra banda, no es pot oblidar que l'Èter era nét del Caos, fill de l'Èreb (l'Obscuritat) i de la Nit, germà d'Hèmera (llum del Dia, femení en grec) i que fou pare de la Terra, del Caelus i de la Mar (essent-ne la mateixa Dia la mare), segons unes tradicions (Hesíode, Theog., 124 i ss.; o bé fou pare de Júpiter i de Caelus, i també avi del Sol: Ciceró, De nat. deor., III, 44); aquest Caelus fóra pare de Saturn i dels Titans (Higí, Fab., prefaci); l'aether, doncs, el cinquè element, correspon a la regió superior del cel en tant que oposada al món inferior o dels inferns. La idea dels contraris s'imposa en l'explicació mitològica a l'hora de precisar l'origen del món: de la foscor (Èreb + Nit), doncs, naixeria la llum (Èter, Cel, Júpiter, Sol).
[vii] . Entenent-hi primi com a primer motor, segons la concepció aristotèlica (Aristòtil, Phys., VII, VIII), en tant que Júpiter és motor del món, com diu el poeta tot seguit (v. 6: principium motus).
[viii] . No solament Júpiter és el creador de totes les coses, sinó que també és aquestes mateixes coses. Sobre aquestes identificacions, vegeu Sèneca, Nat. quaest., II, 45, 3 (Ipse enim est hoc quod uides totum), i Lucà, Phar., IX, 580 (Iuppiter est quodcumque uides / moueris).
[ix] . Evocació de la física antiga: la diversitat del foc (vv. 6-8), l'aire (v. 9), la terra (v. 10, materiae ... concretio) i l'aigua (v. 10, succus). Zeus/Júpiter és l'aigua que fecunda la terra (Eurípides, Crisip, fr. 839 Nauck-Snell; Pacuvi, Tr., 86-90; Lucreci, De rer. natura, I, 250 i ss.; II, 992-998; Virgili, Georg., II, 325-327).
[x] . Aquest mundi calor provindria de Plató, segons Ciceró (Nat. deor., II, 32).
[xi] . Amb el numerus celsi modulaminis s'introdueix una clara referència a les doctrines pitagòriques i platòniques, que apliquen el concepte de nombre al concert musical de l'univers o bé a l'harmonia de les esferes, que Aviè té ara en la ment. En aquest darrer sentit, vegeu Ciceró, De re pub., [VI], Somn. Scip., II, 1-4; Higí, Astr., IV, 14; Plini, Nat. Hist., II, 84; Censorí, Dies Nat., XIII; Marcià Capel·la, II, 169-199; Macrobi, Somn. Scip., II, 1-4. El nombre, doncs, deslligat de connotacions materialistes significava el Bé suprem, el número U essent-ne la perfecció summa identificable amb la divinitat, d'acord amb la doctrina platònica.
[xii] . Flos et flamma animae: tres mots usats metafòricament per a indicar l'alè vital (anima = a)/nemoj = pneu=ma), sempre jove, amb ufanor i plenitud (flos), i amb energia intel·lectual (flamma), de marcat caire estoic, en tant que l'ànima no té res a veure amb els quatre elements. Cf. Virgili, Georg., IV, 220-227; Aen., VI, 724-732; Manili, Astr., I, 247-252; II, 60-66; IV, 886-895; Agustí, De ciu. Dei, VII, 6, 9, 13.
[xiii] . Discurrente meatu (v. 12): entès aquí com una acció genèrica, referida al progrés (meatu) de la matèria naixent en la seva evolució (discurrente). El terme resoluens (v. 13) és evident que presenta un Júpiter entestat en la seva creació, a qui no es resisteix cap engruna de matèria. Cf. H. Schwabl, s. u. «Weltschöpfung», RE, Suppl. IX, 1962.
[xiv] . En aquesta imatge no es pot deixar de veure que Aviè estableix un paral·lel entre la fecundació de la terra o de la massa de l'univers per part de Júpiter i l'acte generador de l'espècie animal, corroborat pel largo ... operatus amore del vers 14.
[xv] . Empèdocles d'Agrigent (ca. 483-423 aC), un dels darrers grans filòsofs de la natura sense caure en el panteisme, concebia el món, influït ell per Heraclit, com quelcom dinàmic: els quatre elements eren eterns, eternes eren les dues forces que es contraposen, la fili/a («amistat») i el nei=koj («discòrdia»), en tant que les coses homogènies s'atreuen, i les contràries se separen, teoria aplicable al predomini d'uns o altres elements, a la constitució i a l'activitat de l'ànima humana, a la percepció externa i al coneixement, i a l'alliberament de l'ànima de la presó del cos. Un cert pessimisme, fruit de la contemplació de la realitat, fa pensar Empèdocles en un predomini de la discòrdia. Cf. Aristòtil, Eth. Nic., VIII 1155b 6; Ciceró, De amic., 24.
[xvi] . Semina, és a dir, la sement o el semen, gèrmens de la generació, que fan referència a les substàncies primordials o bé als àtoms segons la concepció epicúria del cosmos.
[xvii] . Vox secreta, és a dir, una veu inarticulada del cosmos que declara Júpiter com a senyor de l'univers: introducció per part del poeta d'un element misteriós, per al coneixement del qual cal tot un procés d'iniciació, en tant que la ment humana s'acara a l'impalpable, al món metafísic; clara al·lusió a la recompensa òrfica.
[xviii] . El secundum és el terme final, com en el cas de mensa secunda, és a dir, les postres, darrer plat d'un banquet; significat, doncs, no copsat per Soubiran (p. 177). En realitat, aquí Aviè vol atribuir a Júpiter tota l'autoria de l'univers i de les coses vivents, alhora que ell és l'univers i les mateixes coses vivents, panteisme (permixtus, v. 18; fultus, v. 19) a ultrança d'un déu que no s'oblida del món que ha creat (patrator, v. 20; pater, v. 21).
[xix] . L'expressió sibi nam permixtus ... geminum latus (vv. 18-19) evoca la possible creença en l'esfericitat de l'univers, en els dos hemisferis, i fa pensar en l'antiquíssim déu romà Janus, bifrons, amb qui es confon sovint el mateix Júpiter (Ovidi, Fasti, I, 62-294; Agustí, De ciu. Dei, VII, 6-10; Macrobi, Sat., I, 9 i ss.) i a qui escauen les paraules auctor agendorum (v. 20), com a previsor de les coses futures. Els dos hemisferis, és a dir, les dues cares de Janus, podrien simbolitzar el llevant i el ponent, i alhora que Janus seria un déu còsmic identificable amb Júpiter (en els versos 26-28 completa aquesta idea), la figura esfèrica essent considerada perfecta: Plató, Tim., 33 bc; Ciceró, De nat. deor., II, 47-48, 115-116; Plini, Nat. Hist., II, 5. Cf. A. P. Orbàn, Les dénominacions du monde chez les premiers auteurs chrétiens, Nimega 1970.
[xx] . L'adjectiu proprii (també en el vers 15), en tant que significa allò que és d'un mateix, adquireix per extensió el significat d'allò que és propi per sempre, altrament l'amor, en aquest cas, seria quelcom finit, i aquí l'autor lloa precisament l'amor infinit de Júpiter pel món que ha creat.
[xxi] . No tinc cap mena de dubte que la lectura que han fet els editors d'aquest vers 21 no es correspon amb la lliçó del manuscrit V; aquest escriu: et mundi uere fusus sacer...; el ms. A hi entén factus; totes les lectures posteriors són també incorrectes, començant per la de l'editio princeps, que tots els següents editors s'apropiaren; llegir-hi pastor sacer (E) o sanctus pater (Soubiran) resulta improcedent i innecessari; de fet, la uox secreta (v. 18) declara Júpiter, a més de creador i conservador (auctor... patrator, v. 20), fus o destí de l'univers (v. 21); cal no oblidar la força copulativa de la conjunció et (v. 21) que uneix patrator (v. 20) amb fusus (v. 21). El poeta és coherent: acaba d'anomenar Júpiter primum, medium atque secundum (v. 17), i amb correspondència amb aquests tres conceptes el qualifica ara d'auctor.. patrator... fusus (vv. 20-21). Aquesta idea tripartida es correspon amb la idea de les tres Parques, la primera essent la que fa el fil (= primum - auctor), la segona, la que l'enrotlla (= medium - patrator) i la tercera, l'executadora del destí dels homes (= secundum - fusus), el fus indicant precisament l'acompliment de les lleis de la naturalesa, mentre que Júpiter resulta ésser el destí (= fusus sacer), no precisament dels homes, sinó de l'univers sencer, per la qual cosa el qualifica de sacer, reconeixent-li així la inviolabilitat, en tant que és un destí propietat exclusiva de Júpiter, atès que l'altre destí, el dels homes, escapava a l'autoritat divina. La idea del destí últim és present en el poeta, i així ho expressa més avall en els versos 208-223. No fa falta insistir, aquí, en el mite del «fus de la Necessitat» platònic com a element subjacent en aquest ús que en fa Aviè (Plató, Polit., 615d i ss.).
[xxii] . Aviè enalteix no sense un cert paroxisme el seu déu, tot capgirant les dades del mite, segons les quals el Caos fou el complex material inicial de qui prové tot el cosmos, molt abans del naixement de Júpiter (Hesíode, Theog., 100). No hi ha dubte que Aviè ha parat l'oïda als corrents religiosos judeocristians de la seva època, no sense l'additiu d'un cert racionalisme i apuntant cap a la idea d'un déu incontestable, no altre que el déu de sempre.
[xxiii] . Cf. Ovidi, Met., I, 21-33.
[xxiv] . Concepció hermafrodita de Júpiter. Cf. Sant Agustí, De ciu. Dei, VII, 9; M. Delcourt, Hermaphroditea. Recherches sur l'être double promoteur de la fertilité, Brussel·les 1966. En el vers 18 Aviè ja ha insinuat aquesta idea.
[xxv] . És a dir, en Júpiter es donen ensems la sincronia (en l'espai) i la diacronia (en el temps), amb la qual cosa Aviè evoca la intemporalitat divina i també la seva omnipresència. També l'assimilació de Júpiter a Janus evoca les dues o quatre (bifrons i quadrifrons) cares d'aquest darrer, que li permeten de conèixer el passat i el futur (cf. Macrobi, Sat., I, 9, 4 i 13; Ausoni, VII, 10, 2). Sobre la idea del Ianus geminus: Plini, Nat. Hist., XXXIV, 33; Estaci, Sil., IV, 1, 11; Marcial, X, 28, 1.
[xxvi] . Aviè predica el poder absolut de Júpiter al cel (aetheris, v. 30; veg. el v. 4) i als inferns (Erebi).
[xxvii] . És a dir, la intersecció de l'eclíptica amb l'equador en l'equinocci, amb un angle de 23o 27', fent que el dia i la nit siguin d'igual durada en tots els punts de la Terra (equinoccis de primavera i de tardor), la tal duració fent la impressió als mortals d'un relentiment d'uns pocs dies de duració. Cf. A. Breysig, «Zu Avienus», Hermes X (1876), 247 i ss.; sobretot Soubiran, Avienus, Les Phénomènes..., cit., 179-180, que hi aporta tres propostes més.
[xxviii] . En una concepció geocèntrica de l'univers, aquests déus de natura ígnia (Vitrubi, IX, 1, 12; Ciceró, De nat. deor., II, 39-40, 42-44, etc.) foren els planetes Saturn, Júpiter, Mart, Mercuri i Venus, que graviten entorn de la Terra, voltada aquesta pel Sol i la Lluna (Soubiran ad loc.), entre els quals Júpiter establiria un equilibri amb intervals apropiats dins d'òrbites concèntriques, en tant que ells no s'intersequen (insociabilium, v. 32). O bé, també s'hi pot entendre la divisió en cel (Zeus), mar (Posidó) i inferns (Hades): cf. Homer, Il., XV, 184 i ss.; Ciceró, De nat. deor., II, 66. Aquest ordre aniria de l'exterior cap a l'interior, i seria el seguit per Plató, Eudoxos, Aristòtil i Eratòstenes (que permuta Mercuri i Venus), tot i que l'ordre caldeu, molt estès a Roma per obra dels estoics, col·locava el Sol al mig del grup. Cf. W.-H. Gundel, s. u., «Planeten» RE. Vegeu el vers 31 (amb la nota).
[xxix] . Aviè hi insinua només el mite subjacent referent als germans Apol·lo (el Sol) i Àrtemis (la Lluna). El poeta hi juga amb el nom antic Iubar (v. 34: rutilum Iubar), l'equivalent de Lucifer, traducció llatina de la denominacióFwsfo/roj aplicada a la Venus matutina en tant que anunciadora de l'entrada del rei Sol.
[xxx] . O un genitor, és a dir, el Sol i la Lluna han estat encarregats per Júpiter del dia i de la nit, i ells, amb la seva llum, exerceixen la paternitat delegada sobre la creació. Aquest sentit, el trec d'admetre la lliçó dels manuscrits, nec desit (vegeu l'aparat), en tant que aquest subjuntiu està precedit per dues oracions finals, tendat i rumpat. Llegir-hi defit (v. 36) és admetre una lectio facilior.
[xxxi] . En referir-se a les quatre estacions, el poeta comença per l'hivern gebrós; la primavera, l'estiu i la tardor vénen a continuació. Sobre les estacions en la poesia llatina, vegeu Lucreci, V, 737-747; Horaci, Od., IV, 7, 9-12; Ovidi, Met., XV, 199-213; Aetna, 237-239; Manilius, III,, 618-665; Laus Pis., 145-151.
[xxxii] . La llum de Júpiter, o el mateix Júpiter en tant que és llum i Sol, esquinça l'èter portant vida regeneradora a tots els altres planetes (aeternos ... artus, v. 45), que també són divins.
[xxxiii] . Aeternos ... artus són precisament les constel΄lacions que acaba d'esmentar, concebudes com a éssers eterns, la qual cosa respon a una concepció corporal de l'univers; també en el vers 54.
[xxxiv] . És a dir, «la nostra ànima»: la mens immemor evoca l'animus originis suae memor (Sèneca, Ep., 92, 30) i el memor diuini seminis (Fírmic Matern, Math., II, 30, 15; contemporani d'Aviè), i també el diuinae fabricationis inmmemorem animum (ibid., VIII, 1, 1), en tant que la mens davalla de les esferes.
[xxxv] . És a dir, el fontis ... aeterni (v. 49) és la bella metàfora de l'ànima universal –concepció platònica i estoica–, d'on devallen totes les ànimes dels mortals: vegeu el mite d'Er de Pamfília (Plató, Pol., X), el Somnium Scipionis (Ciceró, De re pub., VI) i les paraules d'Anquises a Eneas (Aen., VI, 713-751).
[xxxvi] . El radius és l'instrument utilitzat per matemàtics i astrònoms –que a vegades serveix per a evocar la mateixa astronomia–, consistent en una o dues varetes: dues varetes articulades dormaven un compàs (circinus), amb les quals es podien prendre mesures, dibuixar figures, traçar òrbites, mesurar angles i, lògicament, fer circumferències, tot això sobre una post (abacus) coberta de sorra (puluis: eruditum illum puluerem, Ciceró, De nat. deor., II, 48). Cf. Ciceró, De fin., V, 50; Tusc., V, 64; Virgili, Ecl., III, 41 i ss.; Aen., VI, 850.
[xxxvii] . És Eudoxos de Cnidos (ca. 391-338 aC), que proporcionà a Arat el tema dels seus Phaenomena. L'ús de primum (v. 53) no respon a la veritat, en tant que els estudis astronòmics ja tenien a Grècia una llarga tradició, la qual, arrencant des de l'antic Egipte i Mesopotàmia, passa per Tales de Milet i pels pitagòrics de la Magna Grècia, i compta amb altres notables aportacions.
[xxxviii] . Les constel΄lacions són concebudes com a obres de les divinitats (vegeu el vers 45), i el poeta n'esmenta algunes a continuació, si bé els planetes són divins per naturalesa.
[xxxix] . Aviè introdueix el terme africà Nepa, aplicat normalment a l'Escorpió; aquí, però, s'ha d'entendre aplicat pròpiament al Càncer, car és en el signe del Càncer, a partir del solstici d'estiu, que el fill d'Hiperíon davalla cap a l'equador. També és utilitzat per Ciceró amb aquest darrer valor: Haec (= Hydra) caput atque oculos torquens ad terga Nepai (Arat., 34; també 216). Per altra banda, Eudoxos/Arat ja transmeteren el coneixement del curs del Sol i el canvi de les estacions (vv. 55-60), la rotació del cel (vv. 60-62) i la constitució de les constel·lacions fixes (v. 63).
[xl] . És a dir, quan el Sol es troba en el Tròpic de Capricorn és el moment de llaurar la terra.
[xli] . És a dir, la Libra situada entre la Verge i l'Escorpió, o bé les Pinces de l'Escorpió.
[xlii] . Quan són a l'equador de la volta celeste.
[xliii] . Personificació de la mar. Tètide (Thetis) és filla de Nereu i de Dòride; casada amb el mortal Peleu, fou mare d'Aquil·les (Hesíode, Theog., 240; 1003; Higí, Fab., 54, 92, 96, 97, 106 i 270; Astr., II, 18; Ovidi, Met., XI, 423 i ss.); no cal confondre-la amb Tetis (Tethys; vv. 100, 1122 i 1169, sempre en primera posició), personificació també de la mar.
[xliv] . Vegeu l'aparat crític al vers 63: signa (v. 63) al·ludeix aquí a les constel΄lacions zodiacals, i no als cinc planetes coneguts aleshores com testifica Soubiran (ad loc.); en el vers 910 es parla dels bis sena... signa referint-se als signes del Zodíac, que qualifica de rutilantia, terme que evoca llur color daurat. Les constel·lacions, d'aquí estant, presenten una brillantor més aviat pàl·lida, esblaimada o esgrogueïda, tonalitats cromàtiques que el poeta recolliria amb el participi pallenti (v. 63).
[xlv] . Rursum... melius (vv. 64-65) són indicadors de la persistència de la voluntat divina a donar continuïtat al descobriment de noves nocions astronòmiques, amb un millor coneixement d'elles, amb submissió a les regles de la poesia, aspecte aquest darrer que, potser, Aviè voldria aquí destacar a fi de prioritzar l'expressió poètica com a idònia coadjuvant del coneixement enfront de la prosa científica.
[xlvi] . Arat de Soli, a qui Aviè manlleva el tema de la seva obra.
[xlvii] . La cadena del Taure delimita la Cilícia de les regions de la Licaònia i de la Capadòcia, i entre les ciutats costaneres de la Cilícia es troba Soli, antiga colònia fenícia, ocupada, després (s. VIII aC), per grecs de Rodes. Tigranes I d'Armènia la destruí (83 aC), i transportà la població a la nova ciutat de Tigranocerta (Mesopotàmia). Poc després, arribà a Soli la influència llatina de part de Pompeu, que hi assentà un grup de pirates, i des d'aleshores fou coneguda amb el nom de Pompeiòpolis. El poeta, doncs, vol indicar que, des de la remota fenícia i hel΄lenitzada ciutat de Soli, sortí un gran poeta grec.
[xlviii] . És a dir, Atenes, mentre que l'Aònia es refereix a la Beòcia, pàtria d'Hesíode, el creador de la poesia didàctica.
[xlix] . Aviè silencia les traduccions, les parafrasis i els extractes fets per Ciceró, Manili, Germànic, Higí, Aquil·les Taci i d'altres anònims i els escoliastes: cf. Jean Martin, Histoire du Texte des Phénomènes d'Aratos, París 1956. Amb aquestes paraules el poeta adverteix que dedicarà una part de la seva obra als pronòstics del temps que siguin útils per als treballs de la terra i del comerç marítim. Interpreto el nunc (v. 67) com referit al passat immediat, car els versos 67-70 semblen indicar que Aviè dedicarà el seu poema als camps i als mariners, inclinant-se més aviat per la composició d'uns pronòstics dels temps. Ara bé, el poema resulta una obra sobre astronomia. Per a conjuminar tots aquests interessos, cal trobar un element distorsionador, que encamini l'obra cap a l'estudi de l'astronomia; sembla que el iam del vers 73 n'és la clau: amb sentit consecutiu permet de veure un canvi sobtat, una conversió, de les anteriors inclinacions del poeta cap a l'astronomia, immediatament després d'haver invocat les seves Camenes i les divinitats del Parnàs. Els versos 66-70 evoquen, pels seus continguts, l'exordi de la primera Geòrgica (vv. 1-5) de Virgili.
[l] . Apel·latiu grec (l'Alliberador) de Bacus i, per metonímia, personificació de la vinya o del vi.
[li] . La imploració feta als numina Parnasei (v. 71) i a les Camenae (v. 72) posa de manifest que l'ànima del poeta es balanceja entre una tradició poètica grega, amb Arat per model –en tant que el mont Parnàs (Fòcide) conté l'oracle de Delfos i la font Castàlia, consagrada a Apol·lo i seu de les Muses de la inspiració poètica–, i una esperança en l'ajuda de les muses llatines, divinitats també de les fonts o de la font de la inspiració poètica, les Camenes.
[lii] . Aviè al·ludeix a les seves altres obres poètiques, Descriptio orbis terrae i Ora maritima, en les quals va obtenir l'ajuda dels déus del Parnàs.
[liii] . Nimfes romanes de les fonts, amb un santuari proper a la Porta Capena de Roma; foren assimilades a les Muses gregues. Cf. Plutarc, Num., 13.
[liv] . És a dir, Apol·lo li concedeix la rauxa poètica, mentre que Cirra (de fet, port de Delfos consagrat a Apol·lo) representa l'oracle dèlfic en acció, el qual, a semblança de la pitonissa que enmig de convulsions manifestava les respostes del déu, commou el geni poètic d'Aviè. El context, a més, amb el verb stimulat en cap, evoca el ke/ntron grec (Èsquil, Pro., 323; Eurípides, Bacch., 794) que agullona l'esperit del poeta, aspecte aquest que Lucreci també assenyalà: acri percussit thyrso laudis spes magna meum cor... et simul incussit... amorem Musarum quo nunc instinctus (De rer. nat., I, 922 i ss.). L'esment de la muntanya de l'Helicó (entre Beòcia i Fòcide) representa una insistència en la petició de la inspiració poètica, en tant que és consagrada també a Apol·lo i a les Muses. El poeta, doncs, es veu obligat a esmentar aquests elements grecs en atenció a la seva principal font, el grec Arat de Soli.
APARAT CRÍTIC
V = Vindobonensis Palatinus 107 (Philol., 128), Vienae, saec. X (post u. 1581 desinit)
A = Ambrosianus D 52 inf., Mediolani, saec. XV
E = Editio princeps, G. Valla, V. Pisani, A. de Strata, Vanetiis, 1488
ac = ante correctionem
pc = post correctionem
1 Iuppiter V : iupiter AE; auspice terras VpcAE : aussic&erras Vac || 2 excelsam VE : et celsam A; reserat VpcAE: rexerat Vac: Iuppiter Vpc : iupiter AE : iussiper Vac || 4 imperio Vpc : imserio Vac; pando E : sando Vac : scando VpcA || 5 primi patris E : primis atris VA : primus sacris Apc; paterni : saterni V (forsan s- = p- sicut in 4 imserio/sando; idem in u. 20, alibi atque alibi) : saturni A : aeterni Beaujeu || 8 uigor AE : iogori V; perpes VE : praepes A; substantia AE : ubstantia V || 11 alimonia rerum AE : alicmoni arerum V || 12 discurrente meatu AE : discurrent aemeatu Vac : dicurrentae meatu Vpc || 15 foedus VAE : fetus Breysig, Holder || 16 quo VA : quum E || 17 secundum VAE : supremum Grotius || 18 utrimque V : utrinque E : utrumque A || 19 sese AE : se V; unus VA : unum E || 20 auctor VA : autor E : actor Grotius; propriique VpcAE : &propriique Vac; patrator VpcAE : fatrator Vac || 21 fusus sacer V : fusus pater Vpc : factus pater A, edd. : pastor sacer E : sanctus pater Soubiran || 22 perrupit VA : perrumpit E || 27 lustrans AE : lustrarum V || 28 semine VA : saemina E; opifex VpcAE : os.ifex Vac || 29 altor V : alter A : aliter E || 30 Erebi A : herebi VpcE : hereui Vac; pigra VpcAE : prigra Vac : rapida Grotius : bigrada Barth; nodi VAE : mundi Grotius : caeli Buhle || 33 sunt late E : sunt s.(supra p) late V : sunt p. late A; Sol et edd. : solet VA || 36 nec desit VA : nec defit E : ne desit Breysig || 37 ut hebescat A : ut ebescat V : tepescat E || 38 aruis VAE : auris Schrader, Haupt || 41 isto ApcE: et quo Aac om. V || 42 uersatur A : uersami V : uersamur E : uersamus Aldus; aratris VA : aratri E || 44 infudit AE : infundit V || 45 aeternos VAE: aethereos Grotius; animat VAE: animans Grotius || 47 sensim Aldus : setis VA : sensi E || 48 uilia E : uigilia VA || 51 nostra VE: nostrae A || 52 seriemque E : serieque A V(?) || 53 Cnidii Aldus : cundii V : cum dura diu A : cinidii E || 56 autumni Aldus : autuni V : auctumni A : aut tunc E; gelido E : legido VAac : frigido Apc || 57 pruinosi AE : prumosi V || 58 cur tempora VAE : cum tempore Grotius || 59 dimenso pondere Grotius : demensos ondere V : demensos cudere A : demenso pondere E || 60 qua parte E : quas arte VA || 62 umbrifero AE : umbripero V || 63 pallenti AE : palenti V : palanti Grotius; signa VAE : astra Soubiran || 65 efferri A : eferi V : efferi E || 66 Musa ut E : Mus aut aut V : Musa aut A; Cecropios VA: ceciopios E; raperetur VAE : superaret Grotius; agros AE: agrus V || 67 fauor VAE: furor Aldus, edd.; uersu Aldus : uersum VAE || 68 tempora AE : tempera V; ligonibus AE : ligonib V || 69 ueliuolo AE : ueni uolo V || 70 uiticomo VA : uicti como E || 71 adyti AE : additi V || 72 operum mea AE : operumea V || 73 sustollere AE : sustollore V || 74 sidera AE : siderara V || 76 Cirrha uett. : Circa V : Cyrrha A : Circha E; totis VA : totis se E; Helicon inspirat E: elicon inspirat V : heliconis spirat A